Gran final.

El títol de la entrada pot servir per a definir tant la temporada com la final que es va disputar aquest dissabte. Gran final de temporada perquè s’ha aconseguit els tres títols però sobretot perquè podem dir que tenim un equip tremendament competitiu i que pot mirar a la cara a qualsevol equip d’Europa, cosa que no podíem dir la temporada passada amb el pseudo entrenador Tata Martino. Gran final perquè ha estat una de les finals amb més qualitat i bon joc dels darrers temps, dos equips que van buscar la victòria des del minut 1 de partit i que van oferir un gran espectacle, reconegut per la majoria del món, excepte pels mateixos de sempre clar.

El partit, va ser molt més complicat del que esperàvem tots els culers, sobretot quan va empatar la Juve que el Barça va notar el cop i es va trontollar durant uns deu minuts aproximadament, fins que va marcar Suárez. El partit de dissabte, és l’exemple de com un partit a priori més senzill dels que has tingut abans d’arribar a la final, es pot complicar de la manera més tonta, una pèrdua a la sortida de pilota des del darrera i gol en contra i a remar contra corrent, a patir com es va patir i sort que l’àrbitre no va caure amb el parany de Pogba, si no potser no estaríem parlant ara del triplet. Un penal en contra a falta de vint minuts hagués pogut ser letal. Però és un exemple del que et pot passar quan perdones una i una altra ocasió i quan et relaxes perquè ho veus guanyat. El partit va començar amb moltes imprecisions, potser va sorprendre també la Juve pressionant molt a dalt, quan tothom esperàvem un catenaccio pur i dur. Però va arribar el gol molt aviat en una gran jugada col·lectiva que va donar molta tranquil·litat, una jugada a més molt típica de tota la temporada, Messi controlant i atraient la defensa col·lectiva del rival i fent un canvi de joc perfecte per a generar superioritat a banda contraria, bona combinació entre extrem i lateral i entrada de segona línia dels mitjos, amb gol final d’un Rakitic que mereixia tenir una nit així amb el treball que porta fent aquesta temporada. A partir d’allà va facilitar molt la feina perquè la Juve va tenir que obrir-se en busca del gol i a partir d’aquí va aparèixer el bon joc de toc del Barça, malgrat es seguien perdent pilotes a la sortida des del darrera que generaven ocasions de perill en contra, el Barça estava sent molt superior. Així van anar arribant les ocasions blaugrana, amb combinacions entre els tres de dalt més Iniesta i Rakitic, però o bé aturada de forma espectacular Buffon o es llençaven fora de la porteria, com ara les de Messi i Neymar que van passar fregant el pal.

La segona part va començar amb el mateix guió que la primera, un Barça dominador i una Juve que volia però no del tot, ja que els seus dos laterals, que acostumen a ser gairebé extrems, no s’atrevien a pujar a ajudar en atac, llavors quedava molt aïllada la davantera de la resta de l’equip. Però va arribar una recuperació molt bona de la Juve quan el Barça estava sortint que va deixar molts forats que van aprofitar els italians per a fer el gol de l’empat, malgrat la molt bona aturada de Ter Stegen, no fa refusar cap a fora i li va caure als peus de Morata que va marcar a plaer. El Barça va acusar el cop lògic quan estàs còmode i tranquil perquè no estàs patint i vas davant al marcador, que li van entrar els fantasmes de que podia perdre la final també, cosa que ni s’havien plantejat. Així van arribar els millors moments dels italians, que van apretar força i el Barça estava patint, però va aparèixer el petitó que no entén de pors i minuts abans de fer la jugada decisiva, va posar-se al mig camp, al costat de Busquets, per a organitzar el joc d’atac i associar-se amb Iniesta i Rakitic, per a calmar els ànims i per a ordenar un equip que havia perdut una mica els papers. I fruit d’aquestes combinacions, es va treure una jugada marca de la casa que va acabar amb el gol de Suárez, un gol gairebé calcat al de la Juve, amb una aturada de Buffon que no refusa a un costat i ho aprofita el killer del Barça, el que té més gana i està sempre al lloc per a posar-la dintre. A partir de llavors es va aconseguir novament la tranquil·litat necessària i es va passar a un partit on la Juve tenia que marcar i el Barça tenia oportunitats clares a la contra, el Barça va defensar molt bé en els moments complicats, amb un Piqué estel·lar que les va treure pràcticament totes, excepte una de Pogba, que hagués pogut acabar amb gol perfectament. Molt bona final ja que va tenir alternatives al marcador, alternatives al domini de la pilota i territorial i va tenir emoció i ocasions de gol, poc més es pot demanar a una final.

El que si es pot demanar és un arbitratge just i imparcial, cosa que no es va produir. És el que passa quan poses a un àrbitre reconegut madridista. Si ja ens trobem que en aquest tipus de partits són més reticents a treure targetes, si et trobes amb un àrbitre cagueta que és del Madrid doncs encara més problemes. La permissivitat que va concedir als jugadors de la Juve va ser lamentable, es van fer un fart de tallar el joc del Barça amb faltes dures, sobretot Vidal, Pogba, Bonucci i Barzagli, que van unflar a patades als jugadors ofensius del Barça. Amb un arbitratge just, als vint minuts de partit el Barça hagués guanyat 1-0 i jugat amb un home més, però així són els arbitratges covards que agraden  a la Uefa. L’afegit que va donar després ja va ser la cirereta d’un pastís en forma d’arbitratge nefast. Lamentable.

En l’apartat individual, el MVP se’l va endur Iniesta. Tampoc podem parlar d’injustícia, perquè el manxec va fer un partit molt bo i va ser el motor blaugrana mentre el físic el va acompanyar, no es va posar nerviós en cap moment i va dirigir l’equip amb molt d’encert, amb incorporacions de segona línia quan era necessari, com a la jugada del primer gol i amb els seus típics eslàloms quan els tres davanters estaven molt marcats, per a poder obrir espais, va perdre poquíssimes pilotes i va fer bastantes passades de mèrit.

Però també podem dir que Rakitic va fer un autèntic partides, buidant-se en defensa, acompanyant ofensivament a l’equip i marcant el primer gol del partit. Es mereix el croat aquest gol, després de patir la primera part de la temporada la injustícia de rotar més del degut per a que jugues algú per decret, fins que es va fer amb el lloc definitivament i ha sigut clau a l’hora de donar equilibri a l’equip i de no deixar sol a Busquets, ja que juga a la banda on hi ha més descompensació amb Alves i Messi. Molt bon partit del croat.

Després està Messi, que em fa gràcia quan sento als rabiosos dir que va estar desaparegut i que no va fer un bon partit. Fins a quins extrems arriba el fanatisme i la manca de qualitat periodística d’alguns. Clar, els mediocres fan la relació, no ha marcat, partit de merda i es queden tan amples. Però quan veus el partit, veus que el primer gol ve d’una passada seva de 40 metres, veus que el segon gol ve d’una jugada seva i que el tercer és el que fa la passada que llença el contraatac. A més de tenir varies ocasions més i generar la majoria de les jugades que van acabar amb perill al Barça. Però clar, per a la mediocritat no va marcar. Jo per a mi va ser el MVP del partit, però bé tampoc em sembla malament que li donin a Iniesta.

La resta de la davantera van estar a un gran nivell, Suárez barallant-se amb els centrals i rebent més patades i cops subterranis dels que un davanter hauria de suportar, va ser lamentable, malgrat això no es va arrugar i va controlar moltes passades en llarg que es van fer per a trencar la pressió alta de la Juve. En atac es va moure com acostuma i va estar tot el partit olorant de prop el gol, però que no arribava a les passades pels pèls. Al final va tenir el seu premi al treball de tot el partit, me n’alegro molt que hagi tingut aquest moment de glòria perquè és un jugador que ha tingut bastanta mala sort durant la seva carrera i ara ha pogut gaudir d’un moment com aquest.

En quant a Neymar, va fer el partit que qualsevol blaugrana li hauria d’exigir, ser perillós amb la pilota als peus, donar sortida als defenses quan la treuen jugada, desequilibrar i no ser egoista, baixar a ajudar per la seva banda i no perdre’s en batalles absurdes amb els seus marcadors. Partit molt complert del brasiler que va poder tenir el premi final del gol, gràcies a un Pedro, que els darrers temps no acostuma a fer-ho, però que en aquest cas va ser molt generós. Un Pedro que no va tenir massa minuts al partit, però que va tenir un mínim d’incidència per a que es recordi que va jugar, no com altres que ni la van olorar i que després ha semblat que la copa l’hagi guanyada ell.

De la mitja només falta Busquets, el que va fer el treball fosc com sempre, el que es baralla amb les torres rivals per les pilotes aèries al mig camp i que poques són les que no guanya, sempre ben col·locat al camp i el primer a pressionar quan es perd. Jugador que fa una feina impagable i que té una lectura del joc privilegiada. Partidàs novament del de Badia, que a una capacitat de recuperació que no s’ensenya ni s’entrena, li va afegint cada cop més la capacitat de donar ritme a la circulació i d’escollir sempre la millor opció de passada. A més sempre és l’encarregat de menjar-li la orelleta a l’àrbitre en cada falta que xiula. Jugador indispensable en aquest equip i que apunta a capità en un futur no molt llunyà.

Els dos centrals van estar a un nivell espectacular, van començar una mica nerviosos, perdent pilotes a la sortida des del darrera que haguessin pogut costar cares, però poc a poc es van anar entonant i van fer un molt bon treball quan estaven amb defensa estàtica, perquè quan la Juve atacava post recuperació de pilota, estaven descol·locats i no poden fer miracles. Molt bé per dalt, sobretot Piqué, que va tenir forces per a pujar fins i tot a l’atac els darrers minuts de partit, amb gana de fer un gol, oportunitat que va tenir després d’una passada espectacular de Rakitic però que la va xutar massa alta. Mascherano per la seva part va assecar totalment a Tevez. Molt bona parella de centrals i que tenen molt recorregut encara.

Els dos laterals van ser dos extrems més en moltes fases del partit, la primera part d’Alves per a emmarcar, per a mi dels millors del partit, donant sempre sortida als centrals i mitjos per la seva banda, associant-se molt bé i arribant bé a la zona de centrada a l’àrea, a més va tenir una oportunitat de gol que va parar Buffon in extremis. Però el millor va ser la força que va posar i la pressió post pèrdua de pilota, es va menjar a Pogba i a Evra, dos jugadors que no es que vagin mancats de físic precisament i va ser decisiu a la jugada amb Pogba, que va evitar quan el francès es quedava sol. Gran partit del brasiler.

Com gran partit d’Alba, que no va brillar tant en atac però que sempre era una alternativa en atac, la jugada del primer gol és el que trenca la defensa i va ajudar molt en defensa amb la seva velocitat al replegament defensiu.

En quant a Ter Stegen, realment va tenir poca feina, amb la pilota als peus va estar a un bon nivell i va parar les pilotes parables que li van enviar a la porta, el gol, un cop refusada al centre, ja no podia fer res per evitar-ho. Sota el meu punt de vista, li falta millorar una mica el joc aeri, ja que amb l’alçada que té, no té l’autoritat que hauria de tenir a l’àrea, la rematada de Pogba, per exemple, és de dintre de l’àrea petita. Però bé, és molt jove i té temps i ambició suficients per a millorar-ho.

En conclusió, victòria soferta però amb molt bon gust de boca, ja que l’equip va jugar a un gran nivell i és una xampions que ha guanyat eliminant al campió d’Anglaterra, de França i d’Alemanya i a la final al campió italià que domina amb superioritat insultant la seva lliga. Excepte la anglesa que ha guanyat el Chelsea, la resta de lligues aquesta temporada han tornat a guanyar els mateixos. Xampions amb molt mèrit i no com altres.

Temporada amb matrícula d’honor que ja comentarem  al proper i darrer post de la temporada. Felicitats a tots els blaugranes ja no pels títols, sinó perquè tornem a tenir un equip del qual estar orgullosos per la seva competitivitat.