Bueno aquest blog parlarà d'aspectes relacionats amb els esports. Parlarà de diferents aspectes i diferents esports. La intenció és que sigui un blog interactiu i que la gent que hi entri pugui opinar al respecte, així com aportar diferents idees per a noves entrades del blog. Espero que no sigue un blog totalment personal i que hi hagi debat entre els que hi puguin entrar sempre amb el respecte corresponent i sense insultar a ningú.



domingo, mayo 24

Gràcies Xavi.

És just reconèixer que Xavi ha estat un dels jugadors que estarà dintre del grup d’històrics del club, ha estat tota la vida al Barça, ha guanyat molts títols durant aquesta època i es mereix l’homenatge que va rebre ahir, es mereix moltes de les alabances que ha rebut els darrers dies i és un jugador que sap el suficient de futbol com per a tornar en un futur no molt llunyà, penso que si Lucho aguanta al Barça uns quants anyets més, estem parlant del més ferm candidat a substituir-lo quan decideixi marxar. S’ho ha guanyat al camp i és el típic malalt de futbol que els entrenadors quan els entrenen ja intueixen que acabaran a una banqueta. Per tant abans que res li vull agrair el que ha fet pel club i la seva fidelitat.
Però bé, pensant que mereixia un homenatge, penso que no va ser el més encertat el dia. Van posar al mateix sac dos celebracions i penso que no va ser justa amb la consecució del títol, al final tot va estar encarat al comiat de Xavi i la celebració de la lliga, el moment de celebració del treball de tot l’equip durant la temporada, va quedar totalment eclipsat. No estic dient que no mereixi un reconeixement com el que va rebre ahir, també penso que el mereixia Puyol i que en canvi el van acomiadar de la pitjor forma possible a un senyor que ha estat tot un exemple del que ha de ser un capità. Però posar-lo per davant de la celebració de la lliga em va semblar una falta de respecte a tot el col·lectiu i que ha participat encara més que el de Terrassa en la consecució d’aquest títol.
El cas de Xavi és molt fàcil d’explicar la meva opinió, ho dic perquè molta gent ja fa temps que diu que jo li tinc mania, que si no trobo res bé del que fa i que no soc just i objectiu amb ell. Precisament és tot el contrari, la diferència és que jo si que soc just i objectiu amb el rendiment dels jugadors, miro el moment, no el que han donat històricament. Per això he tingut molts cops enfrontaments i debats amb altres persones, perquè ells parlaven de Xavi i opinaven sobre el seu rendiment, tenint al cap el Xavi de fa cinc anys quan va arribar Pep al Barça, sense voler reconèixer que ja fa dos anys que no estava per a jugar al primer nivell que se li exigeix a un jugador del Barça, cosa que si que li han exigit per exemple a Thiago, a Cesc, Alexis, Alves, Ronaldinho i un llarg etcètera de jugadors que fessin el que fessin eren criticats per l’entorn, sempre demanant més, en canvi amb Xavi seguien vivint del passat. Un passat que, a més, es té molt poca memòria, és el que té quedar-se a la retina amb un període determinat. Puc entendre que s’alabi la longevitat de la seva carrera al Barça, que es recordin tots els anys que ha jugat, fins i tot que es recordin tots els títols, però s’hauria de tenir una mica de memòria a l’hora de posar etiquetes tant aviat de “millors jugadors de la història del club”, em sembla una barbaritat. Estic d’acord en que passarà a la història com un dels jugadors amb més partits (ara el que més) del club, la seva carrera en anys, però jo tinc una mica de memòria, al contrari que moltíssima gent pel que sembla. Ningú recorda que quan va pujar i la van carregar el mort de Pep a sobre, la majoria el volien fer fora, ni jugava amb regularitat, fins al punt d’estar el Barça cinc anys sense guanyar res i ell amb la forta temptació de marxar al Milà, després amb l’època Rikjaard, el Barça va guanyar títols, però aquell Barça era el Barça de Deco i Ronaldinho, després va estar a punt de marxar un altre cop quan van fer fora a l’holandès, fins que va arribar Pep i els va donar els galons de l’equip a ell i a Iniesta, igual que Aragonés amb la selecció. Llavors si que podem parlar d’un Xavi de primer nivell, podem parlar de 4 anys, allargant sent generosos, d’un Xavi a un molt bon rendiment, que és quan va engrandir la seva llegenda guanyant l’equip molts títols. Si fa dos anys hagués vist ell mateix que ja no estava per a jugar i hagués decidit marxar a Qatar com fa ara, jo hauria estat el primer en aixecar-me i aplaudir-lo i donar-li les gràcies. Però el que no he pogut fer els darrers 2-3 anys és tancar els ulls i aplaudir el que ha fet aquest senyor al club, perquè el seu egoisme ha fet que haguem perdut molts actius per al club i que han provocat que jugadors amb gran projecció s’hagin vist mancats de minuts per a progressar. Perquè hi ha dues maneres d’acceptar que ja t’has fet gran i afrontar la teva propera retirada, com ho va fer Valerón amb el Depor o com ho ha fet Xavi o Raul. Dos jugadors que no han volgut acceptar que el temps passa per a tothom i que s’ha de fer un pas al costat i ajudar a l’equip.
El senyor Valerón, va acceptar el seu rol i no va protestar mai ni va tirar la premsa a sobre de ningú, els altres dos s’han aprofitat del poder mediàtic forjat durant la seva carrera al club i el seu poder dintre del vestidor i van imposar el seu rol, cosa que va fer, en el cas del blaugrana, que Thiago decidís marxar fart d’esperar oportunitats i veure que sortia a jugar i ho feia millor i que al següent partit tornava a la banqueta. A Cesc li va passar alguna cosa molt similar, però encara més greu, perquè el cas de Thiago, l’entorn sembrava dubtes de cara a si estava capacitat per a ser titular, però es que amb el tema Cesc, veient amenaçat el seu lloc, va ser una campanya lamentable d’assetjament des del primer dia que va arribar, que si va costar tants diners per un jugador que va decidir marxar, que si no estava capacitat per a substituir-lo, que si no tenia compromís, que si no corria, etc. un seguit d’històries que van fer que, malgrat tenir molt millors números que Iniesta i Xavi junts, sempre era l’ànec lleig de l’equip. Això va fer que acabés fart i decidís marxar. Després està el tema Rafinha i Sergi Roberto, dos jugadors que aquest any estaven cridats a donar relleu als titulars Iniesta i Rakitic i que han vist molt mermada la participació degut a la presència del de Terrassa, que ja havia de marxar l’any passat, però que va decidir quedar-se perquè el club no li donava “finiquito” per marxar i fotre pel terra totes les previsions de la temporada. Previsions que van començar amb pas ferm per part de Lucho, donant minuts a aquests, però clar llavors van sortir els seus amics roda de premsa rere roda de premsa a preguntar-li el perquè no jugava i a fotre merder, la cúpula a fer veure a l’entrenador que el de Terrassa cobrava massa com per a no jugar gens, l’entorn, etc.
Però bé, entenc que a la premsa no li hagi interessat res de tot això i que un jugador que va rendir realment 4 temporades, de les 17 que va estar al primer equip i quan parlo de rendir em refereixo a un nivell de notable alt, perquè hi ha jugadors que han estat més temporades que ell a un nivell de notable alt i que en canvi han passat de llarg a l’hora de fer homenatges i d’estar entre els millors del club, doncs bé, un entorn favorable eleva al nivell de mite a un jugador que en línies generals no ha estat ni molt menys entre els millors de la història del club, però que ha tingut la sort d’estar al lloc adequat al moment adequat. Si li fan això a Xavi, no em vull ni imaginar el que li faran a Iniesta o sobretot a Messi.
Però bé anem al partit, del partit parlaré poc perquè és un partit de costellada amb un equip ple de suplents i que no tenia cap història amb la lliga resolta, del partit podem destacar poc més que un molt bon Rafinha a la primera part, un fantàstic Messi i un espectacular Neymar. Poca cosa més a destacar.
El que vull comentar del partit és que em va semblar molt malament el que va passar, vàrem donar una imatge molt dolenta i molt poc professional del que ha de ser un club com el Barça. El Barça el partit d’ahir havia de sortir a guanyar-lo i no era problema seu si el Depor no havia fet els seus deures i baixava de categoria. El Barça no pot decidir qui ha de baixar i qui no i adulterar d’aquesta manera la lliga. A mi em va decebre molt que l’equip decidís que havia de salvar al Depor i baixar a l’Eibar, un equip basc, que va tractar al Barça de meravella quan van anar a jugar a Ipurúa, cosa que no podem dir del Depor, terra de majoria merengue i que ens la tenen jurada des del cas Rivaldo, que no ens poden veure ni en pintura i que no és precisament un camp amic. Molts diran que el Barça no tenia perquè guanyar, que estaven de celebració i que l’Eibar hagués hagut de resoldre abans la seva salvació, que si la segona volta va sumar x punts només l’equip basc, que si el Barça tenint dues finals no havia d’arriscar la cama. Puc estar d’acord amb tot això. Podria estar d’acord i no diria res, si el Depor hagués sortit a mossegar, si s’haguessin defensat l’empat que necessitaven amb urpes i rascant i que els jugadors del Barça no haguessin volgut arriscar ni res. Però és que no va ser el cas, el cas va ser que el Barça estava guanyant 2-0 fàcil i es va deixar empatar el partit per a que el rival hagués salvat la categoria perjudicant a un tercer. Un equip ple de suplents i que se suposava que havien de donar una bona imatge i demostrar que volen més minuts al Barça i el que van demostrar és que no són professionals. A mi personalment em va decebre molt el comportament del Barça, veure com Lopo després d’empatar va i li diu a cau d’orella a Xavi que si us plau no apretessin, veure els darrers vint minuts que els jugadors en lloc d’encarar pegaven mitja volta i la donaven enrere. Molt lamentable tot plegat i una molt mala imatge.

Com molt mala imatge està demostrant la directiva amb l’afer Alves, que un cop més ha trencat negociacions amb el club i sembla que sigui un adéu definitiu, un jugador que ha demostrat que té corda per a un o dos anys més com a mínim i que se l’està deixant escapar miserablement, quan li estaven donant 13 milions a Xavi per ser suplent. La cosa està clara, Alves no demana més diners, simplement vol una forma de contracte de 2+1 opcional, mentre que el Barça li ofereix 1+1+1 supeditat a partits. És una vergonya el que està fent aquesta directiva, després encara surt que si Bartra pot marxar per 10 milions perquè l’han cagat amb el contracte igual que van fer amb Thiago. Aquesta gent no pot seguir a can Barça encara que es guanyi el triplet. Una directiva que amb la seva omissió i el seu mirar cap a un altre lloc, ha provocat el descens del filial a segona B. Ara a veure quin jugador jove de nivell voldrà acceptar venir a fer d’equip ascensor el filial jugant a segona B. Lamentable.

martes, mayo 19

Victòria amb bon sabor de boca.

Hi ha moltes maneres de guanyar una lliga, guanyant el partit que necessites amb autoritat, guanyar amb ajuda arbitral, guanyar sense merèixer-ho, guanyar per punxada del perseguidor, etc. En aquest cas el Barça va guanyar de la millor manera que ho podia fer, amb victòria clara i sense cap però, sense necessitar ajuda de ningú i pegant un cop a la taula de cara a propers partits.
La jornada es presentava de les típiques del Barça i dels seus aficionats, el típic “ai ai que perdrem i ens ho haurem de jugar a casa amb el depor, que es jugarà la vida i que no saps mai el que pot passar”. Típic del culer de tota la vida.
Però si alguna cosa caracteritza al Barça de Lucho, si si el Barça de Lucho, per molt que ara els mitjans que l’estaven esperant i s’han hagut de fotre i menjar-se les paraules, que ara diuen que si ha estat només per Messi i pels jugadors, com si hagués estat un pelele que no hagi fet res, és que ha estat un equip molt competitiu i fiable tot l'any.
El que ha aconseguit Lucho es tenir un equip sòlid i treballat, que donava una certa confiança al seguidor i una alta dosis de competitivitat. Li ha donat solidesa defensiva, ha recuperat la pressió a dalt, ha millorat i molt la defensa de les pilotes aturades i ha aportat un ram de solucions ofensives a pilota aturada que han donat punts. Ha aconseguit que l’equip sigui més vertical en fases del partit que suposin molts gols i la tranquil·litat al marcador i que els rivals s’hagin hagut d’obrir. Ha incorporat la opció del contraatac com a arma defensiva, com els animals o les plantes que es creen mecanismes de defensa, el Barça post Pep, era un equip que quan els pressionaven a dalt eren incapaços de reaccionar, de sortir amb la pilota del darrera i es patia molt perquè no es podia defensar, els equips d’aquest estil, com el València, Madrid o Atlètic, Villareal, etc. creaven moltes dificultats. Ara quan aquests equips han anat a buscar-los a dalt, s’han trobat amb moltes picades per part de la tripleta atacant, s’ho han hagut de pensar dues vegades, combinat amb un treball defensiu i de pressió que han minimitzat molt les ocasions de gol. L’equip aquest any ha tingut una solidesa i una competitivitat que l’ha fet el millor d’Europa, ha estat un equip, capaç d’atacar quan el rival s’ha tancat, excepte alguns partits durant l’any, però sobretot capaç de ser superior amb l’intercanvi de cops. Ha estat una evolució de l’equip cap al que es demana actualment a un equip de futbol, molta capacitat de treball i sentit de joc quan es té la pilota. Apart de com han arribat físicament, les comparacions són odioses amb anys anteriors, ha fet una utilització fantàstica de tots els recursos. És evident que més de la meitat del mèrit la té Messi, un jugador que s’ha sabut reinventar cada temporada i millorar, incorporant diferents coses al seu joc, el seu procés de maduració l’ha convertit en un jugador total, capaç de controlar el ritme del partit, de donar assistències i de fer un fotimer de gols igualment jugant des de més enrere, ara si que es pot considerar que és un “deu” en quant a posició òptima al camp.
Com s’ha aconseguit la evolució de l’equip?? Messi ha estat la clau, perquè parteix de la banda cap al centre i es on es trenca el partit, s’ha passat del Barça dels mitjos a un Barça que està format per una majoria que treballa per a restablir l’equilibri del col·lectiu i que li arribi en les millors condicions als tres de dalt. S’ha passat d’un futbol totalment horitzontal que ja ens havien vist el llautó i tots sabien como parar-ho, a un Barça imprevisible amb una davantera que fa por.
Diumenge es va veure un cop més això. Quan tots patien pel marcador i per anar a jugar a un camp tant difícil, resulta que va ser un partit totalment plàcid, excepte els primers deu minuts que l’equip local va pressionar de valent i va tenir un parell d’ocasions, va ser una bassa d’oli la cosa. Però perquè es va passar de tenir a l’equip matalasser pressionant a dalt i tenint ocasions a un Atlètic totalment arreplegat?? Pel mecanisme que deia abans de defensa, quan millor estaven els locals, va tenir dos ocasions seguides Messi i els va entrar la por al cos, llavors es van tancar a veure-les venir i va ser quan el Barça es va fer totalment amb el partit i va fer el que va voler. Malgrat jugar en un camp totalment sec i amb la gespa molt alta, amb un arbitratge lamentable que va perdonar tres penals i moltes targetes grogues als locals que van repartir de valent. El tema de la gespa és lamentable, la federació potser hauria d’estar més a sobre d’aquest tipus de coses i no de lluites de poder i de vagues absurdes. Si això del camp li fessin al Madrid, ja faria anys que estaria solucionat aquest problema. El tema arbitral també va ser una vergonya, ja saben a qui posen els que designen ja, quina manera de permetre pegar patades i d’escamotejar penals.
Malgrat tot això el Barça, va ser amo i senyor del partit i el gol es veia que arribaria d’un moment a l’altre, no eren ocasions clares, però el domini era constant i estaven tota l’estona jugant a camp contrari, més prop de l’àrea que del camp propi, apart l’equip de casa quan recuperava pegava pilotades cap a Torres primer i Mandzukic després, però estaven molt ben controlats pel triangle Busquets, Masche i Piqué. Al final va arribar la jugada del gol, com era d’esperar dels peus de Messi, que va fer una molt bona paret dintre de l’àrea, amb un control més propi del futbol sala i una definició perfecta entre un bosc de cames, gol i cap a casa amb la lliga sota el braç.
En l’apartat individual, evidentment hem de parlar de Messi, el dia que no estava Suárez, el dia que s’havia de guanyar, va aparèixer per a ser l’amo i senyor del partit, si sempre està, és realment increïble que encara aparegui més els dies assenyalats, la regularitat d’aquest Deu del futbol no té adjectius ja per a descriure’s, com fa el que li dona la gana pel camp, com agafa la pilota i no la perd gairebé mai, a la velocitat que va amb la pilota cosida al peu, la visió de joc i la qualitat per a donar assistències i per a incloure a les jugades als seus companys. És un autèntic privilegi ser contemporani d’aquest crack, d’aquí un munt d’anys, si arribem, podrem dir que vàrem veure al millor jugador de la història. Perquè apart ja no és el que es veu al camp, segons parlen els companys l’espectacle encara és més gran cada dia als entrenaments. Qualsevol comparació amb un altre jugador actual és ridícula.
Avui m’agradaria posar també als destacats a Bravo, perquè mai té massa feina però avui ha tingut dues parades decisives al començament que han suposat que s’arribés al moment important del partit sense la pressió d’haver de remuntar, sabent que tal i com estava l’Atlètic, amb un gol seria suficient. Ha estat decisiu amb dos parades matineres mentre el Barça encara no s’havia assentat al camp. Igual que sempre té comentaris residuals al final de la entrada, avui el volia destacar.
Destacable també el treball fosc de Pedro, fixant als dos centrals i jugant a una posició que no és la seva, amb molt de treball defensiu malgrat que porta partits sense jugar i és molt de lloar perquè alguns jugadors a la seva situació potser haguessin encarat el partit d’una altra forma. Apart va participar de la jugada del gol i va fer un partit acceptablement bo, un dels jugadors que em sembla que dissabte que ve serà el seu comiat, ja que vol molts més minuts dels que li pot donar Lucho.
Bon partit de Neymar, malgrat fallar una ocasió que era el gol de la tranquil·litat i que un jugador de la seva qualitat no pot fallar, però va buscar la pilota en tot moment, va ajudar a Alba per la seva banda i no es va arronsar malgrat que alguns jugadors del Atlètic van anar a per ell durant tot el partit. És el que més voldria destacar del seu partit, que es va dedicar a jugar malgrat totes les trompades rebudes. Són, ja no lamentables, miserables les declaracions de Gabi, acusant-lo de provocar quan es va passar el partit esperant a que rebés la pilota el brasiler per anar a pegar-li hòsties de tots els colors, els jugadors matalassers donen molt poc exemple del que ha de ser un esportista, però bé, amb l’entrenador que tenen doncs d’on no n’hi ha no en raja.
La resta de l’equip va fer un partit molt seriós sabent el que es jugaven, Alves novament va fer un partides, demanant la renovació a crits i Alba també va jugar molt bé, sent una alternativa en atac de forma constant per la seva banda. Els dos centrals van tenir un molt bon rendiment, ja no només controlant a Torres, sinó controlant les segones jugades quan la tocava cap a Griezman, que un cop més va decebre davant d’un gran.
Els mitjos van fer un molt bon treball, fent passar la pilota per la seva zona amb velocitat, per a que arribés en bones condicions als de dalt i es van deixar totes les energies en controlar el mig camp i els contra atacs del equip matalasser. Molt bon partit en general de tot l’equip, que sabien el que es jugaven i que van sortir a demostrar que la lliga era seva per mèrits propis. Ara queden dos per a fer història novament, esperem que no hi hagi sorpreses, que l’aturada de dues setmanes no passi factura de cara a perdre el ritme que es té ara i que el rendiment sigui òptim.

lunes, mayo 18

Desmuntant “periodistes”.



A la primera ha anat la vençuda, el Barça campió de la lliga. Però la entrada d’aquesta setmana anirà dividida en dos. Primer em centraré amb desmuntar uns quants “periodistes”, que juguen amb el fet que el futbol no té memòria i s’aprofiten per a apujar-se miserablement al carro del Barça guanyador, els que diuen ser la premsa del Barça i que sempre estan amb l’escopeta a punt segons la direcció que bufa el vent, amb interessos partidistes i comercials, tot venent-se al millor postor. Així doncs, perdoneu que la segona part vingui demà, ja que m’ha costat una mica el treball de recopilació de diferents articles d’opinió i haver de necessitar més temps per a trobar-ho per la xarxa. El recopilatori està format per articles d’opinió de les mateixes persones al gener, el que deien i el que han publicat avui. Com a mi m’agrada recordar els llengües llargues oportunistes, que són incapaços d’esperar a final de temporada per a fer un balanç, que en lloc de recolzar a l’equip del que diuen ser, són una colla de “tribuneros” amb filies i fòbies i opinar segons si els cau bé un jugador o un altre, doncs aquí està el recopilatori. Després també hi ha un petit collage amb unes quantes portades d’aquesta temporada. Tampoc m’he trencat massa les banyes, si hagués buscat de tots els mitjans hagués necessitat una setmana, m’he centrat més amb els dos mitjans culers. Aquí estan els “periodistes de qualitat”:

Joan Vehils. Director Sport.

Gener:


Avui:



Joan Mª Batlle. Director adjunt Sport:

Gener:





Avui:




Lluís Mascaró. Director adjunt Sport:

Gener:


Avui:



Josep Mª Casanovas. Editor Sport:

Gener:


Avui:



Lluís Miguel Sanz. Cap àrea d’esports Sport:

Gener:


Avui:



Joan Josep Pallàs. Subdirector Mundo Deportivo:

Gener:


Avui:



Per últim el petit collage de collita pròpia de portades de la premsa culer durant la temporada:





domingo, mayo 10

Al sac.

Un cop més, el València ens regala més de mitja lliga a falta de poques jornades per acabar, un partit on hi va haver de tot però que al final va arribar a bon port la cosa. Sort que es va produir aquest resultat, perquè l’Atlètic ha punxat al camp del Llevant avui i hagués pogut ser molt perillós el partit davant l’equip matalasser la propera jornada. El Barça ha aconseguit el suficient matalàs de punts per a poder anar al Calderón i fins i tot punxar, que seguirien depenent d’ells mateixos la darrera jornada de lliga amb el camp ple i davant del Depor. De totes formes, millor guanyar al Calderón i que la darrera jornada sigui una festa, que el món del futbol n’ha vist de tots els colors, l’important és que ara ja es pot punxar un partit que no passa res si es fa la feina a casa, que era molt perillós, ja que amb un empat guanyava el Madrid per l’average particular. El camí cap al triplet comença a no ser una utopia i de moment ja hi ha un títol molt encaminat, una final assolida que es jugarà a casa i una més que possible final de xampions, si no es fa el cafre a Munich i es pren amb la importància que mereix. Perquè el subconscient fa la seva feina i, malgrat que tots sabíem de la importància del partit d’ahir, jugadors inclosos, el Barça va acusar i molt l’esforç de dimecres i es va patir més del que s’hauria hagut de patir, jugant a casa i amb el rendiment mostrat les darreres setmanes.
El partit de xampions de dimecres va ser una meravella, el millor partit de la temporada. Va ser un partit on tots dos equips van demostrar que volien la pilota i quan la perdien, anaven com a bojos a recuperar-la. És complicadíssim trobar un partit en el qual tots dos equips tinguin l’ambició de voler tenir la possessió i el control del partit i que no especulin amb el marcador. Quan juguen dos equips, habitualment un porta la iniciativa i l’altre prefereix esperar i sortir la contra, això és el que va fer tant especial el partit d’ahir, perquè apart eren dos dels millors equips d’Europa. Si a sobre el dia abans veiem un partit de tant baixa qualitat com el que van oferir la Juve i el Madrid, el valor del partit de dimecres encara és més evident. Un partit on s’ha tractat injustament a Pep i al que se li tenien moltes ganes, des de tots els sectors de la premsa, que com sempre amb el marcador final a la mà van fer la seva crònica insultant davant d’un dels millors entrenadors que ha donat el futbol. Cap aficionat al futbol, al minut 30 de la segona part, hagués apostat ni un euro a que el Barça guanyaria aquest partit per 3-0, amb el resultat a la mà és molt fàcil parlar, però el Bayern, amb moltes baixes, va aconseguir igualar i competir el partit, va ser una cosa tant inesperada, que el cop del primer gol els va destrossar mentalment, molt més encara l’obra d’art del segon gol. El tercer ja va ser una contra molt afortunada quan l’equip alemany es va desmuntar totalment buscant un gol per a la tornada. Al Bayern li va passar com l’any passat amb el Madrid, que sent millor durant fases del partit, controlant la possessió, jugades aïllades van decidir el partit. Un partit que va decidir un cop més el millor jugador de la història, ja deia la setmana passada que decidirien els petits detalls i que nosaltres teníem la millor arma, el millor “petit detall”, que és tenir al millor jugador de la història amb fam i a ple rendiment físic. Seria injust també centrar-ho amb el petitó, perquè Alves va fer un partit fabulós, per exemple, recuperant la pilota que acaba amb el gol de Messi, un gol similar al de la final de Wembley davant el ManU, canonada de fora de l’àrea imparable. Tot l’equip va estar a un molt bon nivell, però clar, si et trobes amb les dues meravelles de Messi, ho eclipsa tot, encara que Rakitic faci una gran recuperació i una molt bona passada a l’espai. No hi ha paraules per a descriure el que fa Messi, per acabar de parlar del partit, em limitaré a posar un enllaç de la narració del gol, per part del periodista Jorge Ramos, sud-americà, que ho explica a la perfecció.

La pitjor notícia que pot suposar el triplet, és que el soci pugui cometre l’error de com s’ha aconseguit triplet, que s’oblidi de les barbaritats que ha fet la junta i decideixi votar-los a les eleccions, perquè ells no tenen cap responsabilitat en aquest triplet i seria molt perjudicial per al club que continuï aquesta gentussa.
Però anem al partit d’ahir. Va ser el típic partit post partit important de xampions. El partit amb el Bayern va suposar un important desgast, sobretot mental, ja que has d’estar els 90 minuts concentrat, perquè una errada et pot costar el gol que et faci fora de la eliminatòria. L’equip va acusar-ho davant la Reial Societat, encara que hi va haver rotacions, els jugadors decisius estaven al camp i es va notar molt el canvi de recursos a l’hora de generar jugades, no a nivell d’esforç, perquè es va treballar per a recuperar aviat la pilota, però es fallaven els darrers metres per mal controls, males passades finals, inclús per precipitacions i males definicions, vàrem veure fallar passades claríssimes i controls a jugadors que no hi estan acostumats, com per exemple Messi, que malgrat això va fer jugades de la casa fantàstiques, encara que no van tenir el final desitjat. Però el principal problema va ser la configuració del mig camp, ja que el va canviar per complet i va posar a tres jugadors que no haurien de jugar junts si es vol assolir una gran solidesa en la circulació. Primer començant pel mig centre, no diré mai que Mascherano no pot jugar en aquesta posició, és dels millors en aquesta demarcació, però no aporta la fluïdesa al mig camp que dona Busquets, que sap quan jugar a un o dos tocs i quan aguantar la pilota. El jugador argentí va fer molt bones passades en llarg, va tapar tots els forats i després quan va passar a l’eix de la defensa va estar inexpugnable quan l’equip basc més pressionava. Però no té la capacitat de jugar ràpid la pilota és més de conducció. Amb el cas de Rafinha, ja ho he dit varies vegades que és l’unic però que té, perquè qualitat en té per a jugar de primeres o a dos tocs, però li agrada massa tenir la pilota i abusa de la conducció. És un altre jugador que s’ho deixa tot al camp, que fa un treball impagable, però necessita al costat un jugador que toqui la pilota molt ràpid per a donar-li velocitat a la jugada, ja sigui Rakitic o Iniesta. Si a sobre el poses amb Xavi, que la toca fins a 4-5 vegades, abans de passar-la, per a buscar la passada fàcil per a l’estadística posterior, que li surti un 80-90% de passades bones, que no arrisca ni una passada cap endavant ni que li mani el metge, doncs la fluïdesa al mig camp és nul·la i la única oportunitat de generar perill, és a base de canvis d’orientació (que cap dels interiors que jugaven ahir acostumen a fer) o jugades individuals. Si agafes un partit on Messi està imprecís, on Neymar està a mig gas esperant la passada per a marcar i Suárez està cansat del partit de xampions i falla molts controls i passades, el resultat és el partit d’ahir. Per sort al final es va poder guanyar igual per inèrcia, es van generar bastantes ocasions però es van fallar gairebé totes, o per manca d’encert o per grans aturades de Rulli. Al final Neymar va poder maquillar el seu mal partit en atac, sense desequilibrar en cap moment, almenys va treballar bastant en defensa i va donar solucions a la sortida de pilota. Suárez va estar horrible i és fàcil dir a partit passat que hagués hagut de descansar després de l’esforç fet dimecres, va anar desquiciant-se i de més a menys, encara que va córrer i es va esforçar molt, el seu rendiment va ser molt baix.
La Reial va tenir fins i tot deu minuts a la mitja hora de la segona part, el domini del partit, encara que sense generar perill, donava la sensació i per l’estadi planejava l’esperit del Getafe de l’any passat. Però va aparèixer Pedro, que probablement hagués hagut de sortir abans, per a sentenciar el partit i donar la tranquil·litat a un públic que com sempre no va animar fins que no s’anava guanyant 2-0.
El millor que es pot dir és que l’equip va defensar molt bé la estona que va perdre el control del partit i que no es va sofrir en excés, degut al treball de tot l’equip, i això que jugava Adriano, que els darrers partits que li ha donat Lucho, ha demostrat que no pot jugar al Barça sense continuïtat. Molt bon partit d’Alves, de Piqué i de Bartra, que molts la van prendre amb ell per dues passades dolentes que va fer, quan va tallar pilotes importants, va aportar seguretat al joc aeri i les errades a la passada van ser per culpa de que els mitjos no li van aportar solucions, amb un Rafinha alguns cops descol·locat i un Xavi que s’amagava entre línies. En quant al porter Bravo doncs un partit més sense feina, bé a l’anticipació i bé al joc aeri, però haguessin pogut jugar pràcticament sense porter, que ni s’hagués notat que no estava.

Per acabar males notícies, el filial se’n va de cap a segona B, ahir va tornar a perdre un partit que va començar guanyant, amb 30 minuts entre el final de la primera part i el començament de la segona, absolutament horribles. Li vaig donar els típics partits de marge a Vinyals, malgrat les barbaritats que portava fent, amb doble pivot o posant a un central “tronc” de lateral, com és Diagné, posant a un lateral de central, com és Juste i posant tres davanters centres intercanviant-se les posicions al davant, entenia que era per a recuperar moral, guanyar seguretat defensiva i des dels resultats anar agafant confiança i anar canviant coses, però és que la cosa ha anat a pitjor i no ha trobat solució en cap moment, es va passar d’un Eusebio que era un colador l’equip, a un Vinyals que va guanyar amb seguretat però que l’equip no xuta a porta. A més amb una fórmula de posar a Patric i Samper o Gombau de dobles pivots i a Halilovic per davant, posant a tres davanters i sacrificant a Adama. Si has de posar a Halilovic per decret, almenys sacrifica un davanter i posa’l per darrera dels dos puntes, amb un mig camp de 3 jugadors i el croat a la punta del rombe. Vinyals no se n’ha adonat de la cobla, l’únic valorable ha estat la presència del lateral dret que ha pujat del juvenil, que té bastant bona pinta, poca cosa més. Són molt males notícies, perquè la fórmula de portar joves cracks no tindrà validesa jugant a segona b perquè els nois o venen al primer equip o no estaran disposats a jugar a segona B i la formació i preparació dels nois no serà la mateixa ni de conya. Molt malament la veritat, s’ha gestionat fatal el filial i el resultat serà un descens que jo ja anunciava durant la primera volta.

lunes, mayo 4

Els títols decidiran.

El Barça va guanyar de forma brillant aquest cap de setmana al camp del Còrdova, per un resultat impropi d’un partit de primera, que va suposar un pas més de cara a l’objectiu final d’aconseguir la lliga.
Volia fer la entrada ahir, però vaig veure que el president anava a parlar a esports3 i em vaig esperar a veure si hi havia res important que poder comentar. Al final va ser una pèrdua de temps, una entrevista de les llepaculs, com acostumen a ser als mitjans catalans, ja sigui amb el Barça o amb els polítics que controlen la cadena, entrevistes molt toves, gens suspicaces i que al final es parla molt per no dir res. Una entrevista totalment genèrica, sense mullar-se en cap resposta i sense desvetllar res del que sabia i que li preguntava el periodista. Per exemple el tema de la samarreta, que fa uns mesos es va filtrar la horrible samarreta escollida per Nike de cara a l’any vinent, més pròpia d’un equip de rugby que no pas d’un històric com és el Barça. El pitjor de tot és que el que va deixar entendre és que qui escull és Nike i que ells acotxen el cap i es callen la boca, molt típic d’aquesta directiva d’altra banda. El problema és que no va tenir els ous de reconèixer-ho. Tampoc va assumir cap responsabilitat al respecte de tot l’afer Neymar, segueixen pensant que ells ho van fer tot bé i segueixen sense reconèixer el preu real del jugador. Després també va dir que al convocar eleccions s’havia de fer abans d’acabar la temporada el que s’havia de fer la darrera del mandat, és a dir, col·locar a tots els amiguets i negociar tots els contractes, deixant al que entri al darrera amb les mans lligades sense poder fer res. Una situació molt irresponsable per la seva part i que d’alguna forma ja estem pagant amb el tema televisiu, quan les teles són les que marquen els horaris dels partits de lliga, que el Barça porta 4 dels darrers 5 partits jugant dissabte a les 16 hores. Després va dir que no parlava de fitxatges, perquè estaven centrats en altres aspectes i continua defensant la seva gestió horrible per part del tema Fifa. Tot un conjunt de coses que ja fa temps que ja sabem i que en realitat no feia falta que sortís davant d’una càmera per a dir, perquè no va dir res de nou. Tampoc veu com a il·lícit haver continuat amb la presidència i no haver convocat eleccions quan va marxar Rosell, quan a ell com a president no el va votar ningú, però és massa evident que tenien molts “negocis” que solucionar abans de marxar. Ara resulta que la seva empresa familiar, ha signat un contracte milionari amb una empresa a Pakistan. Curiós, si més no, aconseguir aquest tipus de contractes mentre ets president d’un club de futbol, contracte que no haguessis aconseguit sense ser-ho. Però bé, el dolent era Laporta per tenir més clients al seu bufet d’advocats. El mateix que el senyor Florentino amb els països llatinoamericans, aconseguint contractes per a la seva empresa, casualment on es construeixen escoles de futbol del seu club. Aquest tipus de coses fan molta pudor, però quan tens als mitjans a la teva disposició, s’investiga poc.
Al final, aquest senyor està esperant amb candeletes, resant tots els dies a la verge, per a que el Barça faci el triplet i així tingui opcions de guanyar les eleccions. Jo espero que, encara que es guanyi el triplet, que la gent no voti a aquesta junta directiva perquè ha demostrat amb escreix que no està capacitada per a gestionar el club, un bon rendiment esportiu, no pot salvar tot el conjunt de despropòsits produïts durant el seu mandat, no es pot permetre que segueixin al club, els responsables que el Barça estigui a les banquetes d’acusats de diversos judicis, no es pot permetre seguir patrocinant dictadures i seguir abaixant-se els pantalons davant de tots els poders fàctics.
Malauradament els títols decidiran moltes coses del futur del club. El Barça amb una setmana de diferència pot passar del cel al infern, de guanyar un triplet a optar només a una copa del rei, i dic només, perquè la copa del rei és una copa de baix valor, on el Barça ni s’hauria de presentar com aquell que diu, jugar amb els suplents i del filial i que arribessin fins on poguessin. Centrar els esforços a la lliga i xampions. El Barça pot quedar eliminat i perdre la lliga en la mateixa setmana, si no aconsegueix eliminar al Bayern i si perd al Calderón. Si bé és cert que ho tenen  molt bé, perquè si el Madrid punxa amb el València tenen una renda suficient, mentre que si guanyen li donen la classificació matemàtica als matalassers per a quan juguin amb el Barça, cosa que podria fer que Simeone, donés minuts als menys habituals en aquest partit. Però no te’n pots refiar d’un equip al que has eliminat de la copa i has guanyat a casa de forma clara, poden estar ferits i anar a guanyar llavors. Jo soc plenament optimista amb el triplet, ja que l’equip està en una forma espectacular, amb tots bastant sans, amb l’excepció del tocat Alba, a un nivell òptim físic i aspirant a tot fins al darrer moment. Això penso jo que és el que se li ha d’exigir al Barça, arribar al tram final de la temporada amb opcions de guanyar-ho tot. Per a mi la temporada ja és molt bona, es guanyi o no, ja que l’equip ha fet un bon joc durant gran part de la temporada, ha estat un equip molt fiable i ens podem sentir orgullosos de com ha anat tot l’any, malgrat que es va voler emmerdar a començament d’any, s’han guanyat 26 partits de 28 possibles des de llavors. Les rotacions i la gestió del grup han servit per a que una gran part de l’equip hagi acabat a ple rendiment, però el més important, s’ha aconseguit que no es punxi o que no doni la sensació que l’equip pugui punxar a qualsevol camp, com passava els darrers anys, l’any de Tito es va arribar amb la llengua fora i el Bayern els va destrossar, l’any passat no va haver-hi prou físic tampoc amb el Tata, es va fer riure a final d’any amb els jugadors destrossat, aquesta temporada han arribat en condicions físiques i de joc per a guanyar-ho tot. La diferència més evident és que la gent avui no li té pànic al Bayern, com els darrers anys. Això és un gran mèrit dels jugadors i sobretot de la gestió de l’entrenador, un entrenador al que volien fer fora no fa molt i que ara s’amaguen tots baix les pedres i els que no li llepen el cul cada dia. Però és bo pensar que es pot perdre tot en 7 dies i llavors la majoria d’aquesta gent considerarà la temporada com un fracàs. Per això jo vull alabar ara la temporada de l’equip, passi el que passi, ja que penso que l’objectiu està pràcticament complert, la lliga depenent de tu mateix, la copa a la final i la xampions entre els 4 millors d’Europa, la resta ja és una loteria que depèn de petits detalls aquest dia de competició, però no hi ha que oblidar que a can Barça tenim el millor “detall” que podem tenir, un Messi a un nivell òptim, amb el qual es pot aspirar a tot.
El partit de dissabte era dels denominats “trampa”, ja que es jugava fora de casa, amb un equip que es jugava la vida i que es corria el risc de caure en la relaxació i patir més del compte. Només cal recordar l’any passat que per aquests volts de la lliga es va empatar a casa amb el Getafe (no cal recordar el resultat aquest any amb vuit canvis de l’onze titular) i es va empatar al camp de l’Elx, dos partits on es va acabar de perdre la lliga, encara que l’Atlètic de Madrid es va encabir en regalar-nos-la. El camp estava en pèssimes condicions, sense regar, gespa alta i partit a les 16 amb un sol de justícia. El partit es va anar complicant per moments ja que els davanters del Barça no acabaven de resoldre bé cara a porta, costava arribar i el Còrdova ho estava donant tot, però es veia que en quant entrés el primer gol la cosa seria bufar i fer ampolles, que anirien caient els gols, no fins a 8 com es va produir, però si un partit plàcid amb més gols al sarró. Així doncs, després de les errades de Neymar i de Messi cara a porta, va arribar una molt bona jugada, amb un Suárez caient a banda, que li dona a Messi de cara per a que pugui fer una de les seves típiques assistències al que entra de segona línia, després Rakitic es va encarregar de donar llustre al gol amb la canonada espectacular que va pegar. A partit de llavors ja va ser un monòleg que abans d’anar al descans va sentenciar Suárez, amb una molt bona passada d’Iniesta que resol amb molta facilitat l’uruguaià. Després va continuar amb el recital de Messi que va fer el que va voler i que va fer un molt bon gol entrant per sorpresa a l’espai, aprofitant una de les vàries assistències que va donar Alves. El partit va tenir molt poca història en quan es va fer el primer gol.
És complicat fer un anàlisi individualitzat perquè tots van a estar a un molt bon nivell, però es que el rival va baixar els braços amb el primer gol.
La defensa i el porter podríem avaluar-los com a sense classificar, perquè no van tenir gens de treball defensiu, podríem destacar les pujades de tots dos laterals que van fer molt de mal i van generar gols i la fiabilitat per dalt de Piqué, que a més va poder celebrar un gol, Mascherano com sempre regular, una assegurança de vida, però que sort que el van canviar, sinó s’hagués avorrit com una ostra a la segona part, perquè Piqué li va la marxa ofensiva i va anar a buscar el seu golet, però Masche no tenia cap feina al camp. Mira si van ser inofensius, que Mathieu va passar totalment desapercebut al partit.
El mateix podríem dir dels mitjos, dos d’ells van ser substituïts quan el partit estava més que resolt, van jugar al voltant de 60 minuts i van fer la seva feina a la primera part, donant fluïdesa al joc i deixant-se portar pel ritme dels davanters i per la placidesa de la poca intensitat del mig camp rival.
De la davantera podem destacar el gest de Messi, que li cedeix el penal quan no tenia cap necessitat i podia sumar un gol més, que demostra que a ell li interessen els títols, no el pitxitxi. Podríem destacar també a Neymar, que malgrat fallar tantes ocasions, ho va provar fins al darrer instant i va ser molt útil per a l’equip, va tenir les ocasions, que és el més important, un dia entren l’altre no, l’important és crear-les, però apart es va mostrar generós amb els companys, cosa que no acostuma a fer quan no marca, que s’encaparra amb el gol i no mira res. Dissabte no va ser el cas i em sembla que és el fet més destacable del seu partit. En el cas de Suárez, comença a estar molt posat dintre de l’equip i ja té la confiança i la ratxa que necessita un davanter, tot el que toca ho posa a dintre i és una molt bona senyal de cara al que resta de temporada. Ja ha perdut la ansietat pel gol i al gran treball que ja oferia, li està afegint un bon nombre de gols que està justificant des del primer moment el seu fitxatge.
La millor notícia que podem dir d’aquest Barça, és que no necessita massa canvis dràstics de cara a la propera temporada, que en principi era un drama per no poder fitxar, però que estem veient que amb la davantera que té, el mig camp que pot ballar una peça o una altra però el mig titular és bastant confiable, la defensa si renova Alves també aporten garanties els titulars indiscutibles i després es tenen varis jugadors de cara a donar descans als titulars en partits no tant exigents i contra rivals més dèbils. El problema vindrà a l’hora d’utilitzar la segona unitat, perquè si marxa Adriano, marxa Xavi i marxa Pedro, es queda amb una banqueta plena de xavals joves amb projecció però que no se’ls pot carregar tampoc de pressió. El Barça, sota el meu punt de vista, ha de fitxar per al gener de 2016, de forma urgent, un central, un lateral dret i un interior, ja que Alves ja té la seva edat, Iniesta també i pel que sembla no s’acaba de confiar amb Bartra el que s’hauria de confiar, Mascherano es va fent gran també i no ens podem refiar de Mathieu i veurem si Vermaelen torna apte per a jugar. És la millor notícia, que no fa falta fer una enorme inversió, sinó aportar petits retocs a l’equip.