Beckham blaugrana.

Des de l’entrada de Laporta a la presidència blaugrana, el Barça, amb alts i baixos, ha aconseguit un cicle triomfal bastant evident respecte al Madrid. Una època que va tindre un fet històric ben marcat i que va canviar el futur d’ambdós entitats. Laporta va guanyar les eleccions amb la carta Beckham i resulta que al jugador britànic se’l va endur el Madrid. Un fitxatge d’un Florentino ofuscat, obsessionat pels guanys publicitaris en un principi, quan tenia lligat a un crack brasiler, molt famós al seu país però una mica irregular que estava al PSG, un equip francès. Al final hi va haver un “canvi de cromos” i el que havia d’anar al Barça segons la campanya electoral, va acabar al Madrid i el que havia d’acabar al Madrid va acabar al Barça en una gran gestió llavors de l’actual president del Barça, que va actuar amb celeritat. Apart de tot això hi va haver també un fet encara més decisiu i que Florentino, ja suposo que molt penedit els darrers anys cada dia que es llevava de dormir en aquells temps, encara va fer una barbaritat més gran. Aquesta va ser deixar escapar a un jugador que va marxar ressentit per la seva falta d’oportunitats i perquè els “codis de vestuari” li barraven el pas i no tenia els minuts que necessitava per explotar. Així, se’n va anar molt ressentit amb el president i els que van barrar-li el pas. Aquest noi jove, després va triomfar al Barça. Es deia Samuel Eto.

Ara, actualment, les voltes que pega la vida, segurament el gran beneficiat en quant a currículum, probablement la carta més important que li ha donat la presidència i un cos tècnic una mica covard, que li ha fet el joc, estem a punt de viure els culers una situació semblant, però a la inversa. Estic parlant evidentment del cas de Thiago.

El cas Thiago és un cas que ve de lluny, és un jugador que ha brillat des de petit, que tenia un joc molt espectacular però que alguns el titllaven de agosarat, de faltar-li treball defensiu i en la pressió i de desconnectar-se dels partits. Se’l titllava d’una certa arrogància i en alguns casos fins i tot prepotència en el seu joc, motiu pel qual en principi no acabava de fer el salt definitiu al primer equip. Pep Guardiola li va llençar el repte de baixar novament al filial i mostrar-se com un jugador decisiu per al filial i llavors es guanyaria un lloc al primer equip. Ho va fer perfectament, va demostrar que la categoria se li quedava petita i va aconseguir pujar definitivament al primer equip. Pep va complir amb la seva promesa i li va donar importància a l’equip, malgrat que era suplent en molts partits, en jugava d’altres de titular o entrava algunes estones, apart de fer-li veure la importància que tenia dintre de l’equip. És la gran diferència entre Pep i Tito. El primer va aconseguir involucrar a tots els jugadors i sentir-se importants juguessin els minuts que juguessin, mentre que el segon, per a guanyar-se un respecte com a primer, va fer una clara distinció entre titulars i suplents i no ha donat els minuts que mereixien alguns per rendiment.

Thiago ha sigut una de les grans víctimes dels codis de vestidor i de les escales d’importància, de la evident importància i autoritat que té Xavi Hernández i com li està barrant el pas pels seus propis interessos. Aquesta temporada, quan Thiago havia de donar un salt important en quant a influència a l’equip, malgrat una evident millora en tasques defensives i en una millora en quant a primer efectivitat per sobre de floritures, no ha estat el cas i el jugador ha jugat molt menys de l’esperat. Jo ho veig totalment comprensible que tingui al cap marxar. I ens passarà com li va passar al Madrid en aquell moment històric que ho lamentarem molts anys. Molts equips estan a l’aguait d’aquest tema i la realitat és que el volen fitxar equips de primer nivell, per tant és totalment comprensible que el jugador es senti temptat a marxar. Si estàs a un equip, per molta paciència que tinguis, si veus que no s’està sent just amb el teu joc i amb el teu esforç als entrenaments, per a que jugui un jugador per decret, normal que tinguis aquests pensaments, per molt que estimis un club. Més encara quan resulta que els equips que et volen fitxar són equips de primer línia, equips que fa temps que busquen una peça concreta al mig camp i que et volen donar els comandaments del joc, com s’està parlant del ManU, que des de la baixada de Scholes i la seva retirada i tornada, porten temps fent diferents proves i sense trobar la peça correcta. Molt similar passa amb Cesc, que suposo que aquesta temporada serà la última que es queda al Barça si les coses segueixen així. Però bé, tranquils que Xavi batrà tots els registres de longevitat del club i seguirà engrandint el seu palmarès, l’únic que li importa, per molt que els mitjans estiguin emperrats en voler vendre el contrari. Però clar, les entrevistetes estivals i setmanes sense futbol, agraden molt.

En aquest cas hi ha altres coses també a comentar. Primer de tot les paraules de que Tito no el vol deixar anar i que l’intenta convèncer de que es quedi al Barça. Com s’ha dit de Bartra i com es diu de molts jugadors als que segons ell vol que segueixin però que després els moviments indiquen tot el contrari. A mi que diguin que Vilanova no vol que marxi sota cap concepte i que després resulti que no jugui gairebé mai, doncs em sembla una incoherència molt gran. Quan demostres que et baixes els pantalons davant de Xavi, no pots tenir en cap cas una autoritat davant del jugador a l’hora d’assegurar-li minuts.

També la premsa. Avui per exemple he vist la portada de Sport, que diu “Este crack no se puede ir”. És curiós quan porten des de que ha pujat al primer equip posant-li pals a les rodes en favor del senyor de l’entorn. Quan a la mínima que poden aprofiten per a vendre de forma totalment oportunista la seva falta de maduresa o quan fa alguna errada li fan la culpa descaradament i l’acusen d’arriscar massa en les seves passades. Quan porten dies posant-lo al mercat i traient-lo de la columna vertebral i del futur del Barça (on ben bé que està un jugador de 33-34 anys). Però bé, després de matar-lo, des de que amenaça la posició privilegiada del senyor de l’entorn, ara han de publicar coses contradictòries al que han dit en el passat, com la portada d’avui. Perquè després quan triomfi a un altre equip puguin dir “nosaltres ja ho vam dir”. Si marxa Thiago, ens passarà com amb Cesc Fàbregas, que després entrarà amb mal peu perquè va marxar i va costar un dineral tornar-lo a casa. Sempre la culpa la tenen els jugadors quan potser els culpables són els que aconsegueixen que marxin, per diferents motius.

Però bé, anem al tema institucional. Entenc perfectament ara, després de veure la clàusula “pago la festa als teus amics quan vinguin a Barcelona”, del contracte de Neymar, que hagin signat una clàusula de confidencialitat, perquè està clar que no serà la única sorpresa en aquest contracte. Els que fan fotocòpies en color, els que tant van matar a Laporta per pagar jets privats als jugadors, per a retallar dies de viatges, resulta que no els dol en el cas de Neymar. Com tampoc els dol quan venen els de Qatar, a pagar-li les farres i a contractar cuiners d’estrelles Michelin per a que els faci un arròs. Però clar ara si que es pot fer.

Com també es pot fer política amb el Barça, perquè són de la mateixa corda que els que manen clar. Resulta que els que han acusat i han llençat als seus sicaris de la ploma a matar a Laporta, fan una presentació a tot color de la segona samarreta amb la senyera, parlant de país, parlant de la catalanitat del Barça, al costadet del seu amic Mas, el que va a fer-se la seva foto a la llotja en cada partit important, sempre té entrada aquest!!! I que consti que jo no tinc cap problema amb la catalanitat del Barça, ni amb la senyera a la segona samarreta, ni amb que el govern català utilitzi el Barça per a promocionar Catalunya per tot arreu. A mi el que em fot és la falta de coherència i la hipocresia de l’entorn, que es critica segons qui ho fa.

Com també em fot que Rosell s’estigui carregant tot el que va portar Laporta o Pep i que estigui posant als seus amiguets. Com el que ha passat els darrers dies amb Zubi i la directiva i la dimissió per a que no facin fora a Valentín del seu equip de treball. Però com va dir Laporta en les seves declaracions fa uns dies, el senyor Rosell volia imposar a Scolari i Gratacós en lloc de Rikjaard i de Txiqui respectivament, motiu pel qual es va trencar la relació entre tots dos. Ara veiem que ja va posar a Gratacós amb calçador, primer li va donar un càrrec inventat quan va entrar a la presidència, després el va canviar de lloc i ara un cop més que el vol posar al lloc de Zubi. Primer posant-lo al lloc de Valentín, després ja li toca a Zubi. Un Gratacós que allà on ha estat no ha acabat massa bé que diguem, però que ha d’entrar per nassos. També s’han carregat al preparador Emili Ricard i poc a poc va posant a gent de la seva corda per a que se li atribueixi alguna cosa dels èxits blaugrana. Ara aquest any els ha entrat la vena de fitxar, el primer Neymar, ara falta el càsting del central. El més preocupant són les opcions que s’estan dient, uns per caríssims i per sous elevats, com Tiago Silva o David Luiz, altres per absurds, com ara Mathieu o Agger. Per a fitxar aquestes mitjanies es fa fora a Abidal?? Incomprensible, però tots sabem el que li agrada fer de mànager al president. Ell està encaparrat en dir que pinta bé l’any que ve, jo fins que no vegi el que porten i el que se’n va no ho tinc molt clar.

En quant al que queda de seccions, ja queda lluny el fracàs de l’handbol a la xampions, la secció d’hoquei va lluitar la lliga fins al final però no va poder ser, massa avantatge li van donar a l’inici de lliga, però la segona part va ser molt bona. Que hi farem, és una secció que mereix tot el respecte i que ha donat més títols a les seccions.

Queden el futbol sala i el bàsquet. Els primers ho tenen molt de cara, després de guanyar a camp contrari un partit (per a disgust dels lamentables comentaristes de marca tv que més no podien anar amb Elpozo), té dos match-ball a casa. La lliga pinta bé i malgrat perdre la xampions, tots vam veure com va perdre amb polèmiques arbitrals contra un equip d’un multimilionari, han donat la cara a totes les competicions i faran com a mínim triplet si guanyen la lliga.

El bàsquet ho té bastant més difícil, jugant a la pista de l’equip de l’estat el decisiu partit, amb un Navarro molt tocat gràcies a l’entrenador del Barça, que ha tapat les seves carències tàctiques encomanant-se a que Navarro li salvés el cul, com sempre. Amb un Saras molt tocat i amb alguns jugadors molt per sota del que s’espera d’ells i decisions molt controvertides del tècnic. Posant a segons quins jugadors sense merèixer-ho i deixant fora de la convocatòria a altres que tenen una capacitat ofensiva que li pega tres voltes a altres que si estan. La cosa pinta malament la veritat, no ja per la baixa de Navarro, sinó per la meva total desconfiança en aquest entrenador i perquè des del final del quart partit que el Madrid ja estan fent campanya per a que els àrbitres vagin condicionadíssims a Vistalegre. No se per a que ho fan això, si tots sabem els arbitratges com han anat, tant a pista madrilenya com a pista blaugrana. On he de firmar per a que al Barça a pistes calentes com la de Madrid li xiulen com han xiulat els dos darrers partits els àrbitres al Madrid al Palau?? Però bé, confio en la competitivitat d’aquest equip en partits importants i confio en que si no poden guanyar almenys donin la talla i no se’ls pugui recriminar res. És un partit de sensacions contradictòries. Si la derrota suposés la baixa de l’entrenador i amb ells alguns jugadors que pel que cobren no mereixen estar al Barça, no m’importaria la veritat, necessitem un tècnic en condicions que aprofiti com deu mana el que li porta Creus. Si guanya doncs evidentment content, però trist perquè suposarà que Xavi Pascual seguirà al front d’aquest equip.