Queda un pas.

El Barça està a punt de guanyar la lliga i segueix depenent d’ell mateix, una cosa que molts quan es va passar la sotragada física no tenien molt clar i que un cop més aquest equip ha demostrat que qui no hi confiï amb ells és perquè segueix ancorat al passat al Barça que no guanyava res. Aquest equip ha demostrat un cop més que es pot estar molt orgullosos d’ells i ahir van fer un pas de gegant de cara a conquerir la lliga per segon any consecutiu. Esperarem fins a la setmana que ve per a parlar de mèrit d’aquest equip i posar nota final a la temporada de lliga, però ja podem avançar que està tenint molt mèrit com està posicionat l’equip per a guanyar un doblet un altre cop quan ja fa temps que des de fora i sobretot des de dins, no es fa més que posar pals a les rodes.

Abans de parlar del partit, volia donar la meva opinió per la polèmica que es va generar ahir al Bernabeu amb Kiko Casilla perquè el club blanc no el va deixar respondre en català. Entenc que els hooligans del independentisme tindran un nou argument per a intentar convertir al personal, els mitjans ja tenen l’agost muntat i tots han posat les xarxes socials al roig viu amb el tema, tenen possibilitats perquè el cap de premsa merengue al final del vídeo diu que només pot contestar amb espanyol. Però penso que també estaria bé, que la gent exigís als esportistes de renom que tinguessin una mica més de personalitat amb aquest tema, el periodista li pregunta en català i ningú li prohibeix fer-ho, és el propi jugador qui es gira i demana si pot contestar amb català, com si tingués deu anys i li preguntés a la professora de classe si pot anar al lavabo. Que tots som grandets ja home, li contestes amb català i després que et digui el que vulgui el cap de premsa. Amb aquesta submissió i aquestes pors el moviment no anirà enlloc i no ajuda gens tot aquest tipus d’actes, bé si que ajuda, a crear més crispació i a donar més carnassa a les dos partes extremistes per a crear mala maror i treure’n rèdit polític. Així ens va, que portem gairebé sis mesos i amb la tonteria no es fa res mentre tots van xuclant de la teta i el poble cada cop pitjor.

Tornant al futbol, el partit de Granada s’ha anat aplanant el camí, ja que s’ha salvat matemàticament i en principi no s’hauria de jugar res l’equip andalús, però clar, tots sabem com van els finals de lliga i segurament ens trobarem un partit com el del dia del Betis, amb una gespa al màxim permès, seca i amb l’autobús plantat i a pegar patades, segurament ens portaran un àrbitre, fidel a la causa de permetre el que no està escrit i segurament, es tornarà a intentar condicionar a l’àrbitre per part de la caverna de que sempre juguem contra deu i que la lliga està preparada per al Barça. El resultat d’aquestes pressions és el que ens vàrem trobar ahir al Camp Nou, on abans d’arribar al minut cinc Hernán Pérez li fa una entrada de vermella directa a Mascherano i l’àrbitre no xiula ni falta, que la primera part va semblar més un partit de rugby que no pas de futbol, on l’Español hagués pogut acabar amb nou perfectament i que en canvi el primer en veure targeta groga va ser Messi, un partit on anul·la un gol legal i no xiula un penal claríssim, l’àrbitre va venir predisposat a amargar-li la festa a l’equip blaugrana.

Però Messi per sort va obrir el marcador ràpidament amb un golàs de falta, que va tranquil·litzar a la parròquia i a l’equip i que va fer que a l’equip perico se li fes més costa amunt. Els pericos van venir a que es jugués el mínim possible, aguantar el 0-0 i a veure si podien marcar en una contra, quan va marcar el Barça ja va veure que si s’obria el podien matar a la contra i va intentar que el partit no passés del 1-0 per a poder intentar jugar amb els nervis blaugranes si s’arribava a falta de 10-15 minuts per al final amb la possibilitat d’un altre “Tamudazo”. Però el Barça, amb la tranquil·litat de no haver d’obrir la llauna, va jugar un molt bon partit, no va fer un allau de joc, però va jugar un partit molt intel·ligent, pressionant molt la sortida de pilota per a recuperar a dalt i no patir enrere. Però la primera part es va embrutar molt degut a les patades dels pericos i les contínues interrupcions i el Barça només podia crear perill a base de pilotes aturades, sense massa encert i es va arribar al descans amb un resultat curt. Però fruit de la pressió i d’una errada de Diop va arribar el segon gol, una bona recuperació d’Alves, que la va donar de primeres a Messi a la posició del deu i amb tots els espais possibles per assistir a Suárez, que va definir molt bé i va sentenciar el partit. L’Español sense el factor por del Barça i havent de marcar dos gols, amb el joc paupèrrim que han fet tota la temporada, ofensivament parlant, era pràcticament impossible que pogués remuntar. Així doncs es va passar a un partit on l’equip perico en tenia prou amb no acabar golejat i el Barça amb el partit resolt es va dedicar a controlar la pilota i accelerar el joc quan la tenia Messi als peus. Només va faltar el tercer gol de córner de Suárez, que va acabar de matar el partit i el ritme de joc i el Barça només es va limitar a esperar les errades dels pericos, com la del porter Pau que li regala el gol a Rafinha. És curiós com les dues darreres jornades, els dos jugadors més bocamolls del rival que s’havia d’enfrontar al Barça, els que de boqueta havien de posar més dificultats a l’equip blaugrana, després fossin els millors aliats possibles i que haguessin de menjar-se les riotes dels aficionats, el Karma suposo. L’Español ja no es dedicava ni a pegar patades, un partit molt patètic de l’equip perico, no va plantar cara en cap moment, que per arrodonir la cirereta una nova errada en la sortida va suposar una bona combinació que acaba amb el gol de Neymar, que va arrodonir una victòria molt més fàcil de l’esperat.

En l’apartat individual va destacar òbviament Messi, que va obrir el marcador i va participar de totes les jugades de perill, on va signar una nova assistència fantàstica degut a la seva velocitat mental i de moviments que el col·loca com al màxim assistent de la temporada faltant dos mesos per lesió. Un futbolista que ens acaba tots els qualificatius i que si acaba guanyant el doblet probablement ja pot anar fent-li un altre lloc a la seva vitrina per a una nova pilota d’or. Partit molt complert de l’argentí, que va ser el far de l’equip en quant a creació ofensiva i que ja porta varis partits pràcticament guanyant-los ell de forma individual, Lucho i sobretot la junta ja poden donar gràcies de tenir-lo a l’equip, perquè amb la merda de planificació que ha fet aquesta junta, els tornarà a salvar el cul amb un probable doblet.

Bon partit també de Suárez i Neymar, que van estar al nivell acostumat, encara que el brasiler continua poc afortunat a l’hora de resoldre les jugades individuals, se’l veu molt més actiu, més decisiu als partits, però sempre li falla algun petit detall que fa que no acabi la jugada, tot i això va fer un partit bastant complert també i va treure de polleguera als seus marcadors com abans de l’aturada de seleccions.

La resta de jugadors potser Rakitic i Mascherano van destacar una mica per sobre perquè el croat va estar molt actiu i va aparèixer ofensivament i l’argentí va estar al nivell d’intensitat i d’oportunisme en les anticipacions que acostuma, però realment no va ser un partit on s’hagués de treballar molt, la resta van complir i no van tenir moltes oportunitats de brillar degut al pobre rendiment del rival, potser Alves va tenir una mica més d’incidència en quant algunes jugades de gol recuperant la pilota del segon i fent la passada a Suárez per a que assistís a Neymar.

Avui per acabar volia comentar una mica el partit de bàsquet i la penosa direcció de Xavi Pascual un cop més. No deixa de ser curiós com en el món de l’esport molts cops prima més estar al lloc adequat al moment oportú que no pas tenir capacitats per a entrenar. Ahir Pedro Martínez, un gran entrenador que ha fet magnífics treballs sempre amb equips de baix pressupost, li va pintar un cop més la cara a Xavi Pascual, que es trobava per allà quan es va fer fora a Ivanovic i que es va trobar amb una de les millors plantilles de la història del Barça i que quan es va desfer aquell equip es van veure totes les seves carències.

No puc entendre perquè segueix inscrit Arroyo en lloc de Joe Dorsey a la lliga veient el paupèrrim rendiment del jugador porto-riqueny. És que només cal mirar mínimament el resultat de l’equip quan està al camp i quan no, ahir, un partit on et jugues el primer lloc a casa del segon classificat, que et va guanyar al Palau, un partit on s’està jugant punt a punt i de màxima igualtat, perquè collons treus aquest exjugador al parquet per a fotre’t el partit pel terra. Portem tota la temporada competint bé, fins que surt el paquet aquest que defensa menys que un con i que cada cop que surt es reben parcials que després costa moltíssim recuperar. Et pots permetre davant d’un equip de la zona baixa, que et facin un parcial ja que tens temps de remuntar i quan premis una mica l’accelerador l’equip rival no té la qualitat que tens tu, però es que amb un partit d’aquestes característiques no et pots permetre aquests regals, és que va sortir al segon quart i ens van fer un parcial de 10-2, vuit punts que es van arrastrar fins als darrers cinc minuts de partit. Resulta que l’equip agafa una bona ratxa, es posa a 3-4 punts i el torna a treure!! A partir de llavors partit perdut i a patir per conservar la primera plaça. És surrealista que estem renunciant a un jugador com Dorsey, que aporta intensitat, defensa i rebot, per a tenir aquest exjugador perdent partits, perquè és el que fa, fer perdre partits. Però ja no és només el tema Arroyo-Dorsey, és un tema de gestió de banqueta, de ment quadriculada incapaç de veure que hi ha partits que les rotacions no valen, que has de jugar amb els millors, ahir Tomic estava amb vuit punts seguits, l’asseu al primer quart amb dues faltes i no va sortir a jugar fins al tercer quart, el jugador més determinant més d’una quart assegut. Patètic. Creus ha de prendre una decisió ja, no podem esperar a veure si sona la flauta i guanya la lliga, perquè serà pa per avui i gana per a demà. Es que cada dia és més incapaç. ahir fins i tot em va sorprendre, va començar el partit defensant amb zona, quan aquest senyor té al·lèrgia a les alternatives defensives, però va ser un miratge, es va tornar a la defensa individual i a mostrar la seva incapacitat a reaccionar a les alternatives que li presenta el partit.