Bueno aquest blog parlarà d'aspectes relacionats amb els esports. Parlarà de diferents aspectes i diferents esports. La intenció és que sigui un blog interactiu i que la gent que hi entri pugui opinar al respecte, així com aportar diferents idees per a noves entrades del blog. Espero que no sigue un blog totalment personal i que hi hagi debat entre els que hi puguin entrar sempre amb el respecte corresponent i sense insultar a ningú.



jueves, agosto 29

No pinta bé.

Abans d’entrar en matèria esportiva, m’agradaria parlar del tema extra esportiu del patrocini de Qatar Airways. Un patrocini que ens van pintar com una gran gestió econòmica, com una gran operació que servia per a ser un dels patrocinis més importants dels grans clubs europeus, una gran operació on poc més que el Barça cobrava una milionada per lluir un logo d’una associació benèfica i que tot era meravellós. Un tracte mai vist i que era l’enveja de els grans clubs europeus.
El castell de focs artificials, ben aviat van començar a aparèixer els petards caducats. Primer va ser canviar ràpidament la teòrica obra social del patrocini, relegant a Unicef a un raconet de la samarreta per cert, per una empresa comercial d’avions. Poc a poc han anat apareixent clàusules addicionals i sobretot llocs on apareix la publicitat i on no estava previst que sortís. Bé, tot coses que si que estaven previstes, però que van camuflar els màgics dels números i els venedors d’il·lusions, els que han anat i van anar pels platós de televisió de la caverna blaugrana, els que han donat munició a les plomes d’aquesta caverna per vendre les “excel·lències” de la operació amb Qatar. Ara resulta que, amb el pack de la samarreta, entren publicitats per tot l’estadi, publicitats al museu inclús un estant publicitari propi de Qatar Airways. Sense comptar clar el anunci que venen com la gran meravella publicitària els darrers dies.
Quan mires una mica els números, el que es paga a altres clubs per la publicitat de la samarreta i quan veus que aquests clubs cobren apart tota la publicitat que el Barça ha inclòs al pack (samarretes d’entrenament incloses), potser els números no són tant bons com ens volien vendre i, potser ens han venut la moto al personal per a embrutar la publicitat de la samarreta del Barça, potser no és tant gran negoci com han volgut fer creure a la gent. Però clar, juguen amb que els que van a l’assemblea i voten, per exemple, no llegeixen les clàusules de tot el que es parla i els agraden molt els resums i els power points que molt intel·ligentment preparen els màgics de les enganyifes, llavors voten a favor.
Però està clar que hi ha alguns que juguen amb les cartes marcades, així és més fàcil. Com per exemple, el president, aprofitar l’acte per a fer una neteja personal dels seus negocis particulars, quan havia dit que no parlaria de res que no fos el tema de la convocatòria a la premsa. I que consti que a mi me la sua el que faci amb els seus negocis i la seva vida privada, però si t’omples la boca sobre les teves gestions, el teu servei al Barça i tota la història i després resulta que encara no sabem si ha venut l’empresa d’àmbit esportiu, després surt el dels amistosos i bolos cobrats a Andorra i altres coses que es van sabent. A mi em dona igual, però almenys que no s’ompli la boca amb la dedicació absoluta i desinteressada de la seva junta directiva i per part d’ell.
Després està el tema Zubizarreta. Sembla que ja ha començat a funcionar la maquinària contra el director tècnic, un frau que li estan intentant gestionar al seu amiguet Gratacós, persona que ja volia posar per Txiqui quan estava a la junta de Laporta i que no va aconseguir, juntament amb el seu estimat Scolari, motiu pel qual va marxar, entre altres, de la millor directiva de la història. Doncs bé, ara resulta que la culpa del central és única i exclusivament de Zubi, dels fitxatges, quan se suposa que un director esportiu és el que ha de gestionar el personal humà, analitzar juntament amb l’entrenador el que falta per a l’equip i elaborar una llista de possibles candidats, organitzar el futbol base i gestionar-ho com cal. No entra dintre de les seves funcions ser el millor negociador del món ni aconseguir els millors preus per a fitxar jugadors. Se suposa que per a això ja està el “gran” Bertomeu, el gran negociador Rosell, els que surten a la foto sempre que ve un fitxatge nou i que acaparen les càmeres. Però clar, com que no s’ha aconseguit portar un central de “campanetes”, ja té tota la culpa Zubi, quan segurament li ha posat sobre la taula una llista enorme a la taula del Tata i a la taula dels altres dos individus que he anomenat anteriorment. Però clar, ja han intentar fer-lo fora aquest any i ja preparen le gestió de cara a l’any vinent. I clar, com no, els sicaris de la ploma de la caverna blaugrana ja s’han posat en marxa els darrers dies. Clar, prefereixen un director tècnic que els filtri negociacions, que el tinguin d’amiguet, que un director tècnic que si alguna cosa ha demostrat ha estat discreció i secretisme en les seves gestions, cosa que xoca evidentment amb els interessos de la caverna culer. Un director que s’ha trobat amb el marró les dues últimes temporades de gestionar el que li ha tocat gestionar. Però bé, tots sabem com va la cosa, més a sobre amb la qualitat humana de la gent de la directiva actual.
Passem a la part esportiva. Per desgràcia no hi ha massa bones notícies fins al moment. Està clar que és molt aviat per a dir que la temporada serà bona o dolenta, ni tant sols de cara a criticar a l’entrenador o alguns jugadors molt importants per al Barça perquè no tots agafen el ritme al mateix temps. S’està veient per exemple el tema de la pressió a dalt. El primer partit contra el Llevant va ser espectacular, asfixiant, però després la resta de partits ha estat una alternança de totes dues, en moments puntuals del partit i segons la zona del camp si, en altres moments res de res. No puc dir que sigui bo o dolent, perquè per a fer aquesta pressió es necessita estar molt bé físicament i no es pot dir exactament que sigui puntual.
Tampoc m’està agradant la gestió que ha fet fins al moment de les rotacions. No entenc que estigui rotant a Cesc i a Iniesta a la posició d’interior esquerre i que Xavi, el més veterà de tots tres, ho estigui jugant tot. Com tampoc entenc que jugui gairebé tots els partits tots els minuts. Sobretot en partits on es necessita desequilibri que jugui el que va al trot i ni arribi davant ni arribi a defensar o a fer les cobertures. El seu joc semblen els paliers que fèiem amb la curs Navet a educació física. Va d’una part a l’altra al trot, sense arribar a ser influent en cap de les dos facetes del joc importants per a un mig i el joc li passa contínuament per sobre. La veritat és que fa una mica de pena veure com s’arrastra pel camp i com no arriba a la pressió del seu parell i com no se’n va de ningú, com pausa massa el joc perquè sinó va ofegat. Però bé tots sabem com va la cosa.
Una altra cosa que no m’agrada gens és que no es generin ocasions, que no es tingui agressivitat ofensiva. El joc del Barça cada cop està evolucionant més, per desgràcia, al joc defensiu amb la pilota de la roja. És a dir, atacar amb la pilota però ni arriscar passades ni anar cap a la porteria, simplement defensar amb el control de possessió i que alguna ocasió es tindrà, inclús adoptant la fórmula de Cesc de fals nou quan no està Messi. Dona resultats puntuals, perquè Cesc té molt bona última passada i dona assistències de gol als dos extrems, perquè té controls orientats i canvi de ritme per a trencar en algun moment al seu parell, però no té la mobilitat i desequilibri que pot tindre un davanter.
No m’està agradant per exemple tampoc, la poca bola que se li està donant a Tello, sobretot veient el rendiment lamentable de Pedro. Pedro aquesta és la última temporada que li donaria jo, que mira que he sigut de Pedro, però que s’ha acomodat d’una manera que ara mateix no mereix Tello que li robi els minuts el canari. Partits on el rival es tanca tant, no m’agrada la tàctica de Neymar d’extrem i de Cesc de fals nou. Prefereixo clarament Neymar de fals nou i posar a Tello a l’extrem, amb Alexis a l’altre i ja tens tres davanters incisius. Però clar, amb aquesta fórmula t’estalvies haver d’asseure al que mana al Barça, a l’entorn i al vestidor.
El partit de l’altre dia contra el Màlaga, sense Messi, va ser molt dolent la veritat. Un partit on ningú trencava al seu parell, on la pilota circulava molt lenta i un partit sense cap tipus de ritme. Està clar que depèn del rival també, del camp i de l’àrbitre. Un rival totalment tancat, amb la gespa alta i seca i sortint amb perill a la contra. Un partit que es trenca per un xut de fora de l’àrea i que, per no materialitzar les ocasions es compliquen els partits quan el rival queda un quart d’hora i ja no té res a perdre. Un partit on realment no es va patir en excés, el rival té dos ocasions clares de gol, comparat amb les del Barça, no mereixia guanyar, malgrat que el lumbreres de Sergio Sánchez digues la gran tonteria a twitter, després de la merda de partit i la poca ambició del seu equip. Però aquestes ocasions, igual que diumenge van ser cara, en un altre partit pot ser creu i llençar tot l’esforç del partit en una jugada als darrers minuts.
També hem de destacar la labor arbitral. Una labor arbitral, que estem veient quins interessos tenen els que estan al capdavant, o més ben dit, la pèrdua de poder establert un cop ha entrat el president dels somriures, de les brometes cara la premsa i d’acotxar el cap cada cop que ens la claven.

El primer partit de lliga, ja ens va tocar al Camp Nou contra el Llevant, un àrbitre madrileny, que malgrat el resultat i que va xiular un penal, va demostrar el seu poc interès en frenar el joc brut d’alguns jugadors del Llevant. Però és que després ve la supercopa i a l’anada està el sicari habitual anti barcelonista, Undiano Mallenco. Partit que es va convertir en una batalla campal on no va haver-hi gens de futbol. Primer partit fora de casa, Mateu Lahoz, el pitjor àrbitre de la lliga espanyola per al Barça i que ho va demostrar a Málaga, un àrbitre que no fa més que desquiciar als jugadors amb les seves decisions absurdes. Per a la tornada, més del mateix, Fernandez Borbalán, un bon àrbitre en partits de mitja taula però que quan està el Barça pel mig es caga a sobre. L’arbitratge d’ahir va ser infumable, segons moltes opinions de diferents fòrums de diferents àmbits, tant barcelonistes com merengues. D’aquest partit poc tinc a dir, perquè no el vaig veure, vaig preferir anar a sopar amb amics perquè ja sabia que el partit seria dolentíssim. És la gran problemàtica que té el Barça que ja va començar des de que va arribar Mourinho al Madrid. S’havia de trencar l’hegemonia del Barça i tot val. Sobretot valen els arbitratges covards, que intenten igualar les targetes per als dos equips, que veus com intenten que el rival no es quedi amb deu o que almenys sigui al final del partit, que per patades mal intencionades no treuen targeta i que si que ho fan quan el jugador del Barça es queixa de la patada o de que no li xiulin les faltes clares. Quan veus les faltes d’uns i altres, l’actitud d’uns i altres i de com els àrbitres intenten que no hi hagi massa desigualtat entre tots dos equips a les estadístiques finals, és quan veus la insultant poca protecció arbitral que té el Barça i com interessa més igualar el partit i que el Barça pugui punxar, que en fer realment la seva feina, que és impartir justícia en un camp de futbol. Però es que a sobre quan veus els arbitratges al Madrid, que en dos partits porta tres penals en contra no xiulats, és quan veus l’interès per a que l’equip blanc pugui amortitzar la despesa econòmica que està fent. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario