A l’inrevés.

El partit de diumenge contra el Sevilla vàrem tornar a veure el Barça de les dues cares, per sort el resultat final va ser diferent i es va produir a l’inrevés. Davant el City el Barça va fer una de les millors primeres parts de la temporada, sinó la millor, però la segona part va ser bastant fluixa, sobretot perquè per errades pròpies i per imprecisions es va donar aire al rival i els va costar el partit. A Sevilla però va ser al contrari, el Barça va fer una molt fluixa primera part i una fantàstica segona on va poder fins i tot golejar al Sevilla.

El que va passar a la primera part s’explica des de dos factors diferents, un molt bon treball del Sevilla i una molt mala gestió de la sortida de pilota blaugrana, amb moltes errades individuals, a l’hora d’aportar un mínim de precisió a les passades i el risc assumit per a fer-les. L’equip andalús va sortir a mossegar a la pressió, els equips de Sampaoli tenen aquest estil, pressió molt avançada, molts moviments entre jugadors i sistema posicional i desig de tenir la possessió per atacar a la porteria contraria en tot moment. El problema és que quan no aprofites el moment després ve una baixada física per l’esforç realitzat que pot costar cara si t’enfrontes a un equip de màxim nivell.

El Sevilla va generar prou perill d’aproximació com per a fer més d’un gol a la primera part, principalment per les pèrdues a la sortida que estranyament va fer Digné, que normalment no acostuma a fallar tantes passades, tampoc va estar massa encertat al començament Sergi Roberto, però a mesura que va avançar el partit tots dos es van entonar i van acabar tenint un rendiment molt elevat. L’equip andalús va tenir problemes de definició, recuperava molt a dalt però li fallava l’última passada o la rematada final, llavors això fa fer que la primera part fos de sensació de perill constant però que realment ocasions clares no n’hi va haver massa tampoc, el que passa és que si t’estan prenent la pilota a la sortida i estan trepitjant àrea molt sovint o jugant a camp contrari dona aquesta sensació d’ofec.

Probablement un segon gol hagués estat gairebé definitiu, però el Barça va saber aguantar i els darrers deu minuts de la primera part, ja els va dominar clarament i va marcar el gol de l’empat, un gol que sembla fàcil perquè és el que té Messi, que fa les coses que sembla que ni s’esforci, però va ser un toc magistral, el que s’acostuma a dir una passada a la xarxa, ja que el xut no era potent, però va anar amb una col·locació perfecta, que té també la seva dificultat venint en carrera. Però Messi ja sabem tots el que és, bé tots no o no ho volen saber, perquè manen ous la sèrie de barbaritats que s’ha d’escoltar o llegir des de la caverna. Aquestes coses li ensenyes a un “guiri” i flipen en colors.

La segona part, quan es va trencar una mica el partit, llavors va ser ja “territori Messi”, el petitó va començar a fer de les seves i va donar un autèntic recital, va assistir, va generar ocasions, va fer una jugada que si li entra probablement hagués estat el gol de la temporada, quan va marxar de tres jugadors a la frontal sevillista, va tenir ocasions de gol i li va donar pastat el segon a Suárez. Partit brillant, un més dels molts ja aquesta temporada, que no fan més que demostrar el ridícul que veurem en un parell de mesos quan li donin la pilota d’or a la vedette madridista, perquè tots sabem com va la cosa, els interessos ocults, les pressions internes i les màfies d’aquests premis. Només cal veure que ahir mateix li van donar, a la gala de Marca a la vedette blanca, el títol de millor jugador de la temporada, quan va fer riure, ni va ser el millor jugador del seu equip i no va guanyar la lliga, però després vàrem veure que li van donar el títol de millor entrenador a Simeone que va quedar tercer o el de millor jugador de la selecció a Morata, apart de veure com li donaven el del fair play a Tebas, que la setmana abans va fer una apologia de la violència contra els jugadors del Barça. Així està muntat el xiringuito.

El problema ja no és que li donin a la vedette i no li donin a Messi, el problema és la manipulació de la història que veuran els nostres nets. Perquè nosaltres quan veiem que li donen els premis a la vedette blanca, ens fa riure i sabem del ridícul i del desprestigi que li fan a aquest tipus de guardons, quan veiem que no guanya el millor sinó el que té més poder mediàtic i entre bambolines. Però quan els nostres nets o besnéts miraran les estadístiques d’aquest premi, veuran que aquest personatge tindrà gairebé les mateixes pilotes d’or que el millor jugador de la història, ells no tindran les referències que tenim nosaltres ara i veient vídeos de tots dos segurament no entendran en absolut que collons va passar durant aquesta era que ha dominat amb mà de ferro el petit geni argentí.

Però bé, sempre tindrem a la directiva actual per a defensar el club d’aquest tipus de injúries, de calumnies i de tota mena d’injustícies que estan rebent els jugadors i l’equip blaugrana els darrers temps. Ah no, que el club de l’únic que s’està preocupant és d’utilitzar els serveis jurídics del Barça per a salvar-se el cul després de la cagada del fitxatge de Neymar o d’aconseguir negocis per a les seves empreses personals a costa del Barça. Tot el paripé de la setmana passada va ser bastant ridícul, quan uns dies abans el van votar per a continuar al càrrec al senyor Tebas i quan li van signar el contracte televisiu, moviments de cara a la galeria per a poder portar alguna cosa a la junta d’accionistes. Igual que la tonteria d’ahir de no enviar a ningú als premis Marca com a senyal de protesta pel premi a Tebas. Uhhhh, guau!! Quina por!! Quin greu que els ha sabut als de Marca que no hagi anat ningú del Barça!! Tots sabem el mitjà de la caverna com n‘aprecia al club blaugrana. Suposo que hi haurà algun hooligan blaugrana que li semblarà perfecte, que dirà “oh, que bé, com ens defensa Bartomeu”, perquè sinó no s’explica que hagués guanyat unes eleccions, ha d’haver-hi gent que es creu totes les milongues que explica el president blaugrana. Però la realitat és que és una autèntica vergonya el comportament d’aquesta junta. La roda de premsa d’ahir després de la resolució del jutge amb el cas Neymar és un exemple més del mal fer d’aquesta junta i que a sobre tenen la barra de buscar culpables i conspiracions externes. Ven molt això, ho estem veient amb el govern català actual, que tots tenen culpa de tot menys ells i la gent surt al carrer a aplaudir-los.

Tornem al futbol. Al partit de Sevilla hi va haver actuacions individuals molt destacables, Messi apart, que ja ho he comentat abans. A mi m’agradaria destacar el partit de Dennis Suárez. El no haver pogut fer la entrada abans ara fa redundant destacar el treball del jugador, perquè ha sortit la valoració personal que va fer Lucho o la felicitació per ws d’Iniesta que el mateix jugador ha dit que va rebre. Jo és un jugador que sempre m`ha agradat força, de fet el que segueixi les entrades des del començament ja em queixava en moltes ocasions del tracte que li dispensava Eusebio al filial o de la gestió que es va fer del jugador quan no el van voler pujar al primer equip. Dennis és un jugador molt competitiu, és el típic jugador que veus amb mala hòstia competitiva, la cara reflexa perfectament el que està sentint durant el partit. És un jugador que sempre que surt ho fa bé i que ho deixa tot, siguin cinc minuts, quinze o quaranta, apart té una qualitat innata per al desequilibri i per a fer bones passades a l’espai o entrar de segona línia, apart té una molt bona qualitat de llançament de faltes, al primer equip té molts jugadors pel davant, però al filial ho va demostrar amb escreix. El jugador gallec va fer un autèntic partidàs, va associar-se molt bé amb els de dalt i va ser part important del primer gol i en va generar moltes més que no van acabar amb gol per errades en la definició. Va fer jugades de futbolista d’alt nivell, trencant la pressió del mig camp ell solet amb conduccions o amb bones associacions. És un jugador que té el handicap que té molts jugadors el Barça en aquesta posició, perquè per rendiment mereixeria molts més minuts la veritat, ja no és també la part ofensiva, és que treballa moltíssim a la pressió avançada o amb el replegament defensiu, on recordo una jugada de molt mèrit que arriba fins a l’àrea petita blaugrana per a tapar una internada perillosíssima que si no arriba a ser per ell acaba amb gol.

També van fer un treball bestial Mascherano, que porta ja uns quants partits a un nivell bestial, diumenge va fer 4-5 intervencions de risc màxim, defensant amb inferioritat, que va evitar jugades molt perilloses que s’estaven produint en contraatacs, va fer dues recuperacions en concret que si no es llença a per totes acaben segur amb un contra un davant del porter, va fer un partit boníssim la veritat, ha recuperat les sensacions i ara mateix, quan torni Piqué, Lucho tindrà autèntics problemes per a determinar qui l’acompanya a l’eix central. Perquè el partit d’Umtiti també va ser a un rendiment altíssim, el jugador francès ja ha jugat al Pizjuan, a Mestalla i a San Mamés a un nivell espectacular, amb una molt bona conducció quan està pressionat, amb molta tranquil·litat amb la pilota als peus i molt encertat amb els refusos i a l’hora de tallar pilotes de perill, tant per dalt com a l’hora de fer d’escut previ a la parada de Stegen. Va començar rebent targetes innocents molt aviat als partits, però ara mateix està confirmant-se com un encert total el seu fitxatge. Llàstima de Bartra perquè ara tindrien 4 centrals de molt nivell, en lloc d’haver de sofrir a Mathieu cada dos per tres. El triangle defensiu el va tancar Stegen, que no va tenir massa treball real però que el va resoldre amb garanties, va tenir una petita cantada a un corner que gairebé acaba amb gol de N’Zonzi però que tampoc podia arribar per alçada, segur amb les passades i un partit en general acceptable.

També va ser molt destacable el treball de Busquets, anava a dir millor que els darrers partits però per a mi no està en un mal moment de forma, com parlen els mitjans, el que passa és que si l’equip no respon ell no pot fer miracles, ha tingut alguna errada de precisió, però el treball, la col·locació i lectura de joc per a mi no ha variat en cap moment. El mateix passa amb Rakitic, ahir escoltant als lamentables de la TDP escoltava que si portava uns quants partits dolents. La veritat és que cada cop flipo més amb algunes valoracions dels “entesos”, perquè si hi ha algú que aporta equilibri a l’equip, que li dona sortida i que tapa forats juntament amb Busquets, aquest és el jugador croat.

De la part del davant l’uruguaià va estar com acostuma, potser el més fluixet dels tres va ser Neymar, va estar bastant irregular i molt espès amb el dribling i el desequilibri, no va triar gairebé mai la millor opció i va desaprofitar una jugada de gol cantada, però bé no són màquines i un partit dolent que no et surten les coses el té qualsevol, li va passar a Messi davant el Granada, sense anar més lluny, l’important és que va treballar cap enrere, que no es va amagar mai i va aguantar i temporitzar molt bé a la jugada del primer gol. De Suárez que hem de dir que no sàpiga ja tothom, treball incansable, opcions ofensives, descàrrega de joc a la pressió i efectivitat quan cal, encara que no va poder marcar al minut 5 de partit que hagués pogut ser molt diferent la primera part llavors. Però de Suárez el que més m’agrada és la utilització que fa del seu cos, és un màster cada partit la veritat, com genera ocasions de gol que en principi estàs veient el partit i no veus venir i amb una utilització perfecta del cos genera ocasions del no res, és l’únic davanter que li he vist fer això a can Barça en molts anys.

Per acabar, igual que quan ho fan malament es diu, volia destacar els darrers partits del Barça de bàsquet, en una situació límit per les lesions, que no ajuden gens a l’acoblament de l’equip, estan jugant un molt bon bàsquet i estan guanyant partits quan ningú donava un euro per ells. Ja a una pista molt difícil com la de Maccabi van fer un partit molt solvent i davant el Madrid van fer probablement el millor partit de la temporada, amb un Tomic estel·lar, un Rice al seu nivell i