Impecable.

El Barça és matemàticament el campió d’hivern, encara falten dos partits però la renda de punts que porta és suficient com per assegurar-s’hi la victòria. El campió d’hivern moltes vegades és el que acaba guanyant. És més lògica que res, ja que si ets l’equip que guanya més punts en tota una volta després d’enfrontar-t’hi a tots se suposa que és l’equip més competitiu. Hi ha d’haver un dalt a baix molt gran, tal i com està jugant el Barça i amb la plantilla que té, per a que l’equip culer perdi la lliga.

Inclús es pot permetre el luxe, de fer rotacions en partits previs a eliminatòries importants de xampions i de copa del rei, sobretot veient que presumiblement es trobarà amb el Madrid a semis de copa i que l’anada de xampions és després mateix del clàssic al bernabeu de lliga. El Barça pot dosificar aquests partits que en circumstàncies normals (com per exemple l’any passat) no es podia permetre el luxe. El Madrid li ha posat les coses tant bé, que li està arreglant les altres competicions. Algú pensarà que no sap perquè es parla tant del Madrid quan l’Atlètic va per sobre i està més a prop, però és que l’Atlètic, cada cop li estan veient més com jugar-li i en breu quan els equips els comencin a jugar com al Barça i al Madrid és quan començarà a punxar de forma més continuada. L’Atlètic fa un joc molt similar al del Madrid, assegurar la porteria que ja marcarà algú dels de dalt, però quan se li comencin a tancar és quan començaran a veure’s les mancances ofensives d’aquest equip. O més que mancances ofensives, mancances per a generar joc en estàtic. Ahir les va passar canutes amb el Celta a casa, per exemple.

No se li pot demanar més a aquest equip que el que està fent durant aquest tram de la lliga. Ha passat pràcticament sense angúnies la fase de grups de la xampions, ha passat fàcil la ronda de copa i té molt ben encarrilada l’altra, si bé és cert que l’entitat del rival no és la més perillosa que diguem, però sobretot en lliga ha fet una primera volta sensacional. Amb algunes dificultats en determinats partits, però és que no podem pretendre que es passegi per la lliga, molt menys amb les ganes que li tenen allà on va. Ha empatat un partit, contra el Madrid a casa que va merèixer guanyar i ha guanyat la resta de partits que també ha merescut guanyar. Perquè hi ha hagut algun partit, com per exemple Pamplona, Sevilla, que va tenir que remuntar in extremis, però per joc va merèixer guanyar sobradament, també va patir a casa amb el Granada, però va ser infinitament superior.

Un Barça que molts esperaven que patiria moltíssim i que l’adéu de Pep li faria un mal terrible, que amb Tito ha estat una transició modèlica, amb una tranquil·litat i un saber fer que fins i tot l’entorn blaugrana dubtava. És cert que els resultats han ajudat molt, però també és cert que, per exemple, Tito ha sabut treure el millor rendiment de Cesc, ha sabut portar les rotacions amb discreció i ha demostrat una personalitat bastant acceptable a l’hora de posar als jugadors segons els veu millor, no segons el nom. O portar amb normalitat donar-li descans a Messi sense que el jugador s’hagi enfadat. M’ha faltat una mica de personalitat a l’hora d’asseure més a la banqueta a Xavi, però s’ha de reconèixer que és difícil asseure al mimat de la premsa blaugrana, el que els dona més entrevistetes i titulars durant l’any i un dels pesos pesats del vestidor. Però en general la cosa ha estat prou bé. Esperem que Tito es recuperi de la seva malaltia i que torni ben aviat, perquè seria molt injust el destí amb ell. Està clar que és ric, que ho té  tot, que hi ha que estan pitjor i tot el que es vulgui, però no deixa de ser una persona i ara que les coses li anaven tant bé seria un daltabaix molt fort per al barcelonisme.

Però això invita a una reflexió de cara a tenir un pla B per si les coses no van bé. Però no de forma pública amb enquestes i faltes de respecte com han tingut alguns mitjans, sinó per part de la part esportiva de forma interna, només per si un cas tenir clar el camí a seguir.

En contraposició la millor notícia per al Barça dels darrers temps, la tornada d’Abidal al grup. Com es va dir amb Tito quan va decidir acceptar el càrrec, aquesta notícia el millor és que vol dir que està bé. Amb l’edat que té Abidal, fins i tot si no arribava a jugar més amb el Barça, no seria un daltabaix, però si una gran alegria si pot seguir vivint. El millor que es pot dir en aquests casos. Però bé, si arriba a jugar novament, serà un dels moments més emotius de la història del Barça quan torni a sortir al camp, una història per a recordar i per a servir d’exemple a moltes persones que pateixen aquesta maleïda malaltia.

Però bé, anem al partit. El Barça, un cop més va jugar un partit extremadament seriós, dominant en tot moment el joc i generant perill cara a porta. El partit hagués pogut acabar en golejada però va mancar una mica d’encert, tot el que va tenir Tello en un minut al camp que va donar la tranquil·litat als més patidors de la vella escola. També s’ha d’agrair que el Valladolid no va sortir a tancar-s’hi totalment i a pegar patades, com han sortit a jugar-li al Barça equips amb molt més pressupost que els del Valladolid. Un equip que va demostrar que està a la classificació a dalt per mèrits propis, igual que el Rayo Vallecano, que són equips que amb pressupostos irrisoris comparats amb els grans de la segona fila, aposten per un futbol ofensiu i vistós i no per deixar la porteria a zero que els de dalt ja en clavaran alguna. Per això em dona la risa quan escolto als seguidors i entorns d’aquests equips grans, dir que només interessa guanyar o que no tenen jugadors per a jugar d’una altra manera. Que tinguin un parell i diguin que han decidit jugar així perquè han volgut, perquè jugadors en tenen de sobres per a fer-ho.

El Valladolid només va xutar amb perill la jugada del gol pràcticament al temps de descompte, però és un equip que fa molt bé l’acordió i que apreta a dalt amb la defensa molt avançada i que després es repleguen molt junts al mig camp, pressionant molt bé la sortida de pilota. Després quan tenen la pilota intenten jugar-la. És d’agrair que un equip així, jugant a casa, quan tindria l’excusa de que és el Barça, surti amb l’ambició de plantar cara amb futbol. El resultat va ser el mateix que els altres, una derrota, però quan va acabar el partit se’n van anar aplaudits pel seu partit, cosa que no poden dir alguns dels grans fins i tot guanyant els seus partits. La diferència està en l’estil de joc. També és d’agrair que malgrat alguna jugada aïllada o la pressió que va rebre Messi, no es van pegar massa patades i va ser un bon partit de futbol.

Un partit on Thiago va donar descans a Iniesta, que va estar tota la setmana entrenant apart del grup. Un Thiago que cada cop va a més i que fa un treball al mig camp que no es sol reconèixer perquè es queden amb les seves filigranes i controls impossibles o regats elèctrics, però que ha evolucionat moltíssim amb el seu treball defensiu i les recuperacions. Jugador totalment vàlid per a donar descans a Xavi i, en un futur no molt llunyà espero, substituir-lo amb més regularitat. Però serà molt difícil perquè amb Xavi quan l’asseguin passarà com amb Casillas aquesta setmana. Fins ara li havien permès el que volia a Mou, però en quant a tocat al seu estimat Casillas, definitivament s’ha generat la ruptura. Va passar una cosa molt similar amb Raúl i passarà en quant Xavi jugui menys. El pitjor de tot és que l’han renovat encara dos anys més, per tant tindrem marró per a estona.

Molt destacable també el partit de Piqué, que ja fa dies que està a un nivell espectacular, similar al seu primer any i que el posa entre els millors centrals del món. La seguretat i la sortida de pilota que li dona a l’equip no la té cap central ara mateix al Barça. La pot tenir Bartra, però en  un futur perquè ara de moment no s’hi confia massa per desgràcia, però que té totes les condicions.

Molt bon partit també dels dos extrems del Barça, Alexis i Pedro, que els pobres estan negats de cara a gol, però que fan una feina impagable per a tapar les mancances defensives de Xavi i les dosificacions físiques de Messi. A més d’ajudar moltíssim als dos laterals, que són més extrems que laterals i que moltes vegades necessiten de cobertures. Està clar que a molta gent li agrada Villa, a mi també m’agrada i ofensivament penso que té molt més gol que els altres dos, però no es pega una carrera de 40 metres sabent que no valdrà per a res, només per a que el Barça recuperi la pilota. Es parla de que no tenen gol, però l’equilibri que li donen a l’equip és espectacular. A més, de moment per gols no s’ha de patir, el Barça està en una mitjana de gols bastant espectacular, ja tindrem aquest debat el dia que es punxi per no haver pogut marcar. Ja sortirà el maleït entorn de pressa i corrent per a fotre merder. Com l’estan fotent amb Villa des de fa dies i que gairebé parlen més de les ovacions a Villa per a fotre mala maror que no pas del joc de l’equip. Només una cosa a nivell d’exemple, l’equip no va patir massa en defensa, va ser sortir Villa i la primera arriba una jugada de perill per part del lateral que havia de cobrir l’asturià i arriba el gol i el principal perill del Valladolid, per la seva banda. Amb això no estic dient que no pugui ser titular, jo no tinc cap problema en que ho sigui, però a vegades hem de mirar aquest tipus de coses quan no entenem segons quines coses passen amb els jugadors.

Després estan els que jo anomeno “habituals”, que són els jugadors que mai juguen malament, que sempre tenen  un alt rendiment i que és molt rara la vegada que fallen. Estic parlant de Messi, que un cop més va ser decisiu i va marcar un golas espectacular amb canyo inclòs, Busquets que és l’amo del mig camp, que dona velocitat a la sortida de pilota i està sempre on cal per a pressionar i tapar forats i un Iniesta que no va jugar pràcticament però que li va donar la passada a Tello. Per a mi són els tres jugadors del Barça més indiscutibles, juntament amb Cesc i Piqué quan estan bé. La resta es pot rotar perfectament per a que el rendiment col·lectiu sempre sigui òptim però que una peça respecte l’altra tampoc és tant decisiva.

Per acabar la entrada d’avui, ja que estem a Nadal i no em vull avinagrar la sang, obviarem les enèsimes cagades de dos entrenadors que són una lacra per als seus equips, Eusebio i Xavi Pascual, entrenadors del filial i del bàsquet respectivament. Felicitar al Barça Interesport, que va guanyar la copa Asobal passant per sobre de l’Atlètic de Madrid, ex Ciudad Real, que malgrat les ajudes arbitrals va ser incapaç de plantar cara al Barça. El més fort és que l’entrenador encara es queixa dels àrbitres!! Ja no entenc res. Bé si que ho entenc, Talant Duyshebaev, és l’equivalent a Mourinho, que només té memòria per al que vol i que és un entrenador molt normalet que si no té el milloret és incapaç de guanyar. Això és el que li està passant, que ha perdut el seu equip poder adquisitiu per la crisi i ha caigut en picat. Que hi farem, que segueixi plorant, és el que millor fa. Que té la cara dura de dir que el Barça mana a l’handbol quan el president de la federació, és Juan de Dios Roman, històric entrenador del Ciudad Real i antibarcelonista on hi hagi. Ara diu que el pot substituir l’actual porter de l’equip de Talant, que es retira. Sort que mana el Barça!!

Bé, només em queda que felicitar els Nadals a tothom que entri habitualment a llegir les meves divagacions i la meva manera de veure l’esport, estigui d’acord amb mi o no. Felicitar a tothom el Nadal i que tinguin un feliç començament d’any i que almenys esportivament parlant sigui com a mínim igual que aquest que estem a punt de deixar.