Pell molt fina.

Avui començarem parlant per la famosa festa de Halloween a Getafe per part d’alguns jugadors del Barça. La situació no deixa de ser còmica, però reflexa la classe de gent que està dintre del món del futbol i en que s’ha convertit. Ja fa anys que això és un autèntic negoci on interessa més vendre i guanyar diners a costa dels seguidors que tractar com el que realment era, un esport.

Aquest cap de setmana hem vist com una broma sense cap tipus de maldat, l’han utilitzada alguns per a posar com a dimonis als jugadors del Barça per fer el que fa qualsevol persona, molts cops oblidem que són persones com nosaltres, amb més diners i privilegis això està clar, però no deixen de tenir els seus problemes i les seves ganes de divertir-se i de desconnectar de la feina com tenim tots. El problema ja no és que les crítiques vinguin de la caverna merengue, ells ja fa dies que estan rabiosos perquè quan es va lesionar Messi ja es fregaven les mans esperant les punxades de l’equip, ells que tant els agrada vendre la Messi dependència (com si no fos el més normal del món que es noti quan el teu millor jugador, que a sobre és el millor de la història, no està al camp) del Barça, que es pensaven que començarien a punxar partits un rere l’altre. El problema és quan les crítiques venen dels teus propis mitjans.

La situació està molt clara, el vídeo fins i tot es veu com els mateixos jugadors se n’adonen que s’han equivocat, com expliquen també després al comunicat que fan públic. Es van disfressar per a marxar directament a les seves respectives festes i van planejar fer la conya davant els mitjans a la zona mixta. El problema va ser que es van equivocar de porta i van fer cap a la sala de rodes de premsa. Una equivocació que en un món de l’esport normal no deixaria de ser una anècdota, però clar, quan els mitjans no tenen res a vendre en contra del Barça, llavors passa a ser una qüestió d’estat, encara que ni sigui el seu equip, encara que el Getafe els importi una merda, que el menyspreïn tot l’any passant d’ells tot i ser un equip de la capital. I clar, al president, soci madridista, els ha anat de perles per anar a fer un tour per les ràdios i fer-se les víctimes. A tota aquesta gent, fa uns anys, quan va guanyar la selecció la eurocopa al 2008, poc els va importar que els jugadors anessin fent la conga per la zona mixta, quan els jugadors alemanys estaven fent declaracions després de perdre el mundial, però clar, dissabte era una gran falta de respecte que el dia de Halloween els jugadors es disfressessin. És una reacció molt hipòcrita però tots sabem com està muntada la cosa, quan afecta al nostre equip s’intenta minimitzar i quan és a l’inrevés els altres són uns prepotents i uns superbs i falten al respecte. No cal anar molt lluny, va passar no fa molt amb el tema de l’himne espanyol, que es van tornar bojos amb les xiulades i ells xiulen a qualsevol himne de l’equip rival. És el típic “no veure la biga a l’ull propi i veure la palla a l’ull de l’altre”.

El problema es que ho pinten d’unes maneres que amb el tipus de gent que va als camps després és quan apareix la violència i, el que hauria de ser un esdeveniment esportiu, una festa per als aficionats, es transforma en batalles campals i en violència gratuïta. El periodisme avui en dia té una gran part de culpa del que passa pels camps, saben que el públic que va als camps és el que és i l’únic que miren és vendre el màxim número de diaris o tenir el màxim número d’oients o espectadors per a recaptar més amb publicitat, total si després s’atonyinen o agredeixen o insulten a un jugador, llavors tenen per a fer dos o tres programes més. El futbol espanyol i sobretot el seu periodisme, hauria d’aprendre dels americans a l’hora de parlar d’espectacles i vendre un producte i no el que fan aquí, però veient qui està al càrrec dels estaments i dels mitjans és l’únic que podem esperar.

S’ha d’acabar amb aquesta tendència que quan es perd és una gran desgràcia i que tots hem d’estar tristos i emprenyats i que no ens puguin ni mirar. Si es perd o es guanya no deixa de ser un esport, si els que juguen, després del partit, se’n van a les seves magnífiques cases, amb els seus magnífics cotxes i les seves butxaques plenes de diners, se’ls en fot, estaran emprenyats potser aquella mateixa nit, però bàsicament se’ls en fot. Perquè nosaltres ens ho hem d’agafar d’aquesta manera, si els principals implicats no ho fan? Nosaltres haurem d’anar a treballar igual al dia següent (els que tinguin sort de treballar), ens hauria d’importar una merda que es disfressin després d’un partit. Si ho haguessin fet els del Madrid, als aficionats del Getafe i al seu president no els hagués afectat tant, encara haguessin rigut, però clar, després de l’any passat aconseguir un empat davant del Barça, contra els catalans, estaven molt animats i llavors és quan ve la ràbia quan perden.

Els hauria de fer més ràbia com van jugar i la poca competitivitat que van oferir al camp, però clar el tema Halloween els va servir per a disfressar les misèries esportives, com als mitjans de la caverna els va servir per a no haver de parlar que el seu equip va fer un partit bastant lamentable, amb fins i tot alguns xiulets al camp a la segona part i gent abandonant l’estadi bastant abans d’acabar el partit, amb la majoria d’entrevistats a les portes de l’estadi, decebuts amb el joc del seu equip, tampoc van haver de parlar d’una nova agressió del seu estimat Cristiano, que tots els partits li pega una punyada a algú a una pilota aturada o com dissabte una patada sense pilota pel mig, amb total impunitat. És lamentable com aquest personatge, quan no marca els gols que vol o els companys no li passen, perd els papers de mala manera, amb total impunitat.

Però bé anem al partit del Barça. El partit va ser realment plàcid, el Getafe va oferir molt poca resistència, es va limitar a intentar defensar, tapant espais i tots tancats al seu camp i pràcticament no va sortir del seu propi camp en tot el partit. Va ser un partit molt plàcid per als defenses, on els laterals van ser pràcticament extrems i tant el porter com la línia defensiva i de mitjos va tenir poca feina. La poca feina que van tenir la van resoldre bé, sobretot gràcies al treball de recuperació de Busquets, que va impedir que les jugades anessin a més i amb l’ajuda de Rakitic van posar un mur per on no van aconseguir passar l’equip madrileny.

El més interessant de tot plegat al partit va ser el canvi tàctic que es va produir a la segona part, perquè el partit es veia que el Barça caminant tard o d’hora es resoldria per alguna jugada individual dels de dalt i al final el que va decidir va ser Sergi Roberto. El canvi tàctic quan va sortir Iniesta al lloc de Munir i es va passar a jugar amb només dos davanters i quatre mitjos. Perquè va ser interessant? Perquè en principi és impensable que el Barça jugui amb només dos davanters, però segons contra quins equips, potser no sigui tant mala idea optar per aquest sistema tàctic. L’any passat al Bernabeu, el Barça es va veure bastant superat perquè va sortir amb tres mitjos mentre que el Madrid ho va fer amb quatre i aquesta superioritat numèrica es va notar moltíssim, el Barça no podia recuperar la pilota amb la pressió alta i quan la tenia li durava molt poc. Suposo que Lucho va prendre bona nota d’aquell partit i espero que, més encara sabent que Messi no arriba al partit, sigui una tàctica de cara a jugar al Bernabeu, ja que el Madrid segurament sortirà amb quatre mitjos i es poden tenir els mateixos problemes que l’any passat, el Barça pot jugar amb Suárez i Neymar de davanters i posar de connexió amb el mig camp a Iniesta amb quatre jugadors en rombe, amb Rakitic i Sergi Roberto ajudant a Busquets i arribant a dalt per sorpresa i que Iniesta es mogui per on vulgui donant sempre opcions als companys per a combinar en curt i donar sortida a la pilota. Amb Messi al camp, està clar que seria més difícil, a no ser que Messi jugués de mitjapunta i es prescindís d’un mig i jugar tots més juntets, però amb la seva absència es pot prescindir perfectament de Sandro o Munir. Al Barça tal i com estan ara a la lliga, empatats a punts a la primera posició, veient que els de sota punxaran més previsiblement, un empat al Bernabeu li aniria força bé de cara al average particular, que falta veure aquesta jornada que ve, que tots dos juguen amb dos rivals molt perillosos, encara que el Villareal vindrà amb baixes importants al Camp Nou i veurem com surt el Sevilla davant el Madrid després del partit de xampions d’entre setmana, però tot apunta que s’arribarà al clàssic empatats a punts. El clàssic diuen que només són tres punts, numèricament és cert, però si no perds a casa del teu màxim rival per al títol, en una lliga on en cas d’empat es decideix pel doble enfrontament, és molt important no perdre i si perds, perdre per la mínima i havent marcar gols a camp contrari. El Barça ha d’arribar a gener a dalt de tot i després ja es veurà com s’arregla l’equip, hi ha jugadors fent un sobreesforç que suposo que durant el gener i febrer tindran els seus partits de descans per arribar a final d’any al màxim rendiment.

En l’apartat individual molt destacable el partit de Sergi Roberto, que poc a poc es va soltant i va donant mostres del que pot aportar. Si parlàvem a començaments de temporada que els del filial havien de fer un pas endavant per ajudar l’equip, Rafinha fins lesionar-se, Bartra quan el posen i Sergi Roberto si que estan complint amb escreix, Sandro i Munir no se’ls pot recriminar el seu treball, tenen alguns detalls a cada partit, però s’espera més d’un davanter del Barça. Sergi Roberto dissabte va fer un partidas, ja no per les assistències dels dos gols, sinó pel seu desplegament i claredat a l’hora de jugar la pilota.

Després ja fa dies que parlem dels dos davanters que estan amb gols aguantant l’equip, però realment qui està aguantant l’equip és Busquets, està donant recitals de com col·locar-se al camp i com estar sempre al lloc adequat, a més quan ha jugat d’interior ha estat profund i ha filtrat passades de molt mèrit, està jugant-ho tot sense defallir i està exercint al camp de capità més que mai. És un dels jugadors que han donat un pas endavant més evident. Ajudat per un Rakitic que no està brillant ofensivament però que totes les pilotes que passen pels seus peus estan sortint amb criteri i millorant sempre la jugada, no són passades de gol que surten a les estadístiques, però són molt importants per al funcionament de l’equip, per exemple per a deixar a Neymar en un contra un i poder desequilibrar individualment.

Els dos davanters estan al nivell que s’espera de dos cracks que han costat el que han costat i que cobren el que cobren. Suárez més amb l’aspecte de treball per a generar-li espais a Neymar i als mitjos que entren de segona línia i definir les que té, sempre al lloc exacte per a rematar i sent bastant efectiu. Neymar als gols hi està sumant la capacitat de desequilibri que es necessita per a trencar defenses tancades, encara que al partit va entrar una mica tard, ja que els primers 25 minuts es va encomanar del ritme lent i espès que tenia el partit.

La línia defensiva i el porter no es poden valorar molt que diguéssim, ja que van tenir molt poc treball, es poden destacar més per les seves incorporacions en atac dels laterals i dels centrals en conducció més que per la feina defensiva.

Fins al moment no es pot recriminar res a l’equip amb les circumstàncies que s’han produït fins al moment. L’equip tenia partits assequibles després de la lesió de Messi, a la que se li va sumar la d’Iniesta, excepte Sevilla i Villareal, el primer no van merèixer perdre ni molt menys per joc i ocasions, el segon la propera jornada veurem com va, però és més important del que sembla. Amb millor o pitjor joc s’han tirat endavant la resta de partits, que és el que demanàvem quan es va trencar l’argentí. Ara falta l’espenta final per a poder arribar a gener amb opcions de títol, a partir de gener és quan podrem exigir més en quant a joc.