Ara si.

Ara si que podem dir que s’ha acabat el periple de Pep Guardiola en la seva primera etapa al Barça (no crec que sigui la última), després de la final de copa del rei. No podia acabar de millor manera que donant una lliçó de futbol i del que és el Barça i aquests jugadors. Pot ser per això la caverna va buscar tres peus al gat i qualsevol imatge per a intentar desviar l’atenció, de cara a parlar del que va passar realment al camp. És el que realment els fot, que inclús guanyant la lliga (tots sabem com l’ha guanyat, encara que alguns es disfressin d’esportivitat i no tinguin el valor de dir-ho), el Barça és el club que segueix estant en boca de tothom. Això és el que els fot realment, que ni guanyant estiguin dalt de tot fora del país. Perquè dintre del país tots sabem que tenen una vena als ulls i que una temporada en la que guanyen una copa del rei és una temporada de notable i és la millor copa del rei de la història que s’ha pogut guanyar. Ara aquest any és la millor lliga de la història i és una temporada d’excel·lent perquè li han guanyat la lliga al millor Barça de la història, encara que hagin optat a quatre títols i que en dos d’ells el Barça els hagi passat la mà per la cara. En canvi el Barça ha guanyat 4 de 6 títols possibles i per a ells han fet una temporada mediocre. Però per molt que els dolgui, la gent té memòria i el partit de l’altre dia per exemple el van veure a 161 països. Normal que segueixi estant a dalt de tot encara que no hagi guanyat lliga i xampions. Perquè també segueixen altres lligues i competicions, també sabien que aquest Athletic havia superat a tot un Manchester United o un Schalke 04 entre d’altres per arribar a la final de la Uefa. Tots sabien el mèrit que tenia fer el partit que va fer el Barça davant d’un equip que estava de moda i que ha fet un dels millors futbols de tots. Però clar, com havien de reconèixer els que han centrat aquesta final en 27 segons de la mateixa per a no haver de parlar de res més? Com havien de dir que el Barça va donar un recital i que l’Athletic va ser incapaç de res davant l’allau blaugrana? És més fàcil dir que l’Athletic va fer riure i que poc més que li va regalar la copa al Barça.

El Barça va fer un autèntic partidas. Del minut 1 ja es va veure que anaven a per totes i el gol matiner de Pedro va ser la crònica d’una mort anunciada. Perquè en un minut el Barça ja hagués pogut marcar perfectament dos cops. El partit va ser molt similar al de lliga a San Mamés, la única diferència és que el Barça no es va trobar amb una tromba d’aigua i que les ocasions que va tenir les va materialitzar a la primera. És el gran error d’aquest any, el que li ha fet perdre la xampions sobre tot i la lliga, la poca efectivitat a les primeres jugades de partit. Però en aquesta final no va passar i es va sentenciar molt aviat la cosa, més aviat del que s’esperava qualsevol. Un gran comiat per part dels jugadors al que ha estat el seu tècnic aquests anys, mostrant les virtuts del que ha estat aquest gran Barça, pressió asfixiant a dalt que produeix una recuperació ràpida de pilota, velocitat de circulació i molta profunditat dels que jugaven a les bandes, donant una espai per a Messi per a que pogués matar el partit. Un partit que sempre s’analitza pels números, però que va tenir una jugada del millor jugador de la història, que si acaba marcant-la, jo me’n se d’un que es llença pel balcó. Una jugada brutal partint de mig camp que se’n va de tothom. Una jugada que ha donat la volta al món, excepte aquí a Espanya clar (com li farien la campanya a CR si no??). Després parlen de pilotes d’or injustes, quan veure jugar a aquest noi és un plaer per a la vista.

Perquè és el principal que se li pot agrair a l’equip que molts diuen que és el Pep team, però que no estic en absolut d’acord. Perquè Pep (i Tito) li han donat alguns matisos al joc i han aportat un control absolut dels jugadors per a que rendissin al camp. Però al final el futbol és dels jugadors i aquest equip ha donat verdaderes obres d’art a la vista de l’espectador, amant del bon futbol ofensiu. Les alegries que ens ha donat aquest equip, que malgrat els problemes que tenim cada un, ens ha proporcionat partit rere partit, com es diu col·loquialment “no es paguen amb diners”. Se que això amb els temps que corren és una mica ofensiu, més conscient que jo no hi ha ningú crec, se que són uns privilegiats, que tenen el que volen, que cobren una milionada, que deuen un dineral a l’estat. Això són altres històries, podríem trobar milers d’exemples d’altres àmbits de la societat i d’altres organitzacions també que encara són pitjors que el que passa amb el futbol, però no tenen la mala premsa que té el futbol. Jo parlo d’una cosa que va més allà dels diners, parlo de quan estàs dia rere dia de mala llet, buscant coses per la xarxa, buscant anuncis, quan et planteges realment que és el que has fet malament per a merèixer segons quines coses, tenir un moment del dia, on poder-te asseure davant de la tele i gaudir d’un espectacle d’aquestes característiques, que et faci content durant una bona estona i que et faci oblidar la merda de vida que estem vivint avui en dia, per a mi té un valor incalculable. Més fins i tot avui en dia, que juguen cada tres dies pràcticament. Cadascú té les seves formes d’evadir-se, totes totalment respectables, hi ha que va al cine, al teatre, altres que agafen la bici, altres que se’n van de canyes, qualsevol cosa és bona per evadir-se de la merda de vida que hi ha ara mateix al món. Per tant jo personalment li estic molt agraït a aquest equip que tantes alegries m’ha donat i que ha coincidit en uns moments delicats de la vida de molta gent.

Ja no és la sensació de felicitat quan veus el que passa al camp, quan veus el que diuen els mitjans i la gent dels altres països, quan sents a molta gent que reconeix una enveja sana per poder veure això dia rere dia, partit rere partit. És la sensació que estàs veient història viva del futbol, són moments històrics que recordaràs tota la vida i els contaràs als nets o nebots igual que a les nostres generacions els parlaven dels Kubala i cia. Cada rècord que supera Messi, cada animalada que fa, el gol d’Iniesta a camp del Chelsea, són coses que es queden gravades. Tampoc és quan veus el que ajuda a la gent aquest club, perquè si, molts podran dir, amb els diners que tenen només faltaria. Però clar, després veus altres clubs, altres institucions, milionaris que es gasten una milionada en un quadre o qualsevol fetitxe o qualsevol utensili que ha tingut un famós i que no donen ni un euro per la gent que ho necessita. És una gran satisfacció veure que aquest club ajuda a gent de tot arreu, que constantment fa campanyes solidaries, que té centres per moltes parts del món, quan veus a tants jugadors de tantes seccions els gestos que tenen amb altres persones, sobretot gent (molts nens) que tenen tants problemes, que passen infermetats molt greus i que durant una estona poden ser extremadament feliços per veure al seu ídol de carn i ossos. És una satisfacció veure aquest tipus de coses que les faci gent amb els comptes corrents plens d’euros. N’hi ha molts que també tenen les butxaques plenes però en canvi no tenen els collons de fer-ho

Perquè ve tot això, doncs molt simple. Per a expressar que el Barça és més que un club per diferents motius, primer que tot perquè és el club que té més seccions professionals que tots els anys donen títols a l’entitat, perquè és el club més admirat pel seu estil únic de futbol, uns cops més genial o menys segons l’època però que des de fa trenta anys que el seu estil és innegociable. Perquè li dona una importància molt gran a la pedrera, perquè és un club que s’interessa moltíssim per la realitat social catalana i mundial, perquè és un club estimat per les zones amb més pobresa per les seves labors solidàries. Perquè és un club amb uns jugadors que molts d’ells són un exemple de comportament tant en la derrota com en la victòria. Perquè són un club que va més allà del que és un club de futbol.

Perquè ja fa dies i dies que sembla que aquest club s’acabi perquè marxa Pep Guardiola. Aquest club està per sobre de qualsevol jugador, entrenador, directiu o president, inclús per sobre de qualsevol soci. El Barça és un club amb 113 anys d’història i no s’acaba amb Pep.

Em rebenta aquesta merda d’entorn que fa dies que només parla de dubtes, de decisions incorrectes i de llençar merda sobre el nou entrenador. Quan va arribar Pep tot eren dubtes també, tots aquests de l’entorn que li van llençar merda per tot arreu, són els mateixos que ara li llepen el cul, són els mateixos que tornen a tenir dubtes sobre l’entrenador. Inclús parlen de final de cicle i de barbaritats per l’estil, donant la raó als cavernaris i donant-los carnassa per a que segueixin emmerdant des de Madrid. El mateix Cruyff, que podria fer el seu últim servei al Barça i fotre el camp i deixar-nos en pau d’una punyetera vegada. Que va parlant ara de final de cicle i de que si Tito no és l’adequat?? Aquest personatge és el càncer del Barça en quant a entorn des de fa temps, el més lamentable de tot això és que encara cobra i tot per fer-ho. Sense oblidar-me dels mitjans pro Rossell que ara li fotran tota la merda a sobre de Tito i Zubi a la que un resultat no sigui l’esperat, per a sortir de rosetes. Perquè els laportistes ara li fotran merda cada dos per tres sobre Tito perquè és com li faran mal a Rossell. Així, Tito serà l’ase dels cops. L’ase dels cops d’aquesta gentussa que s’omplen la boca amb barcelonismes i que estimen el Barça i volen el millor per al club. Però l’únic que volen és la seva cadira al diari i la seva cadira a la llotja o als càrrecs de confiança. És l’únic que volen aquesta gentussa. Es parla de final de cicle. Final de cicle el marquen els jugadors, no un entrenador i els jugadors, el gruix de l’equip, l’esquelet té corda per a estona.

Aquests darrers dies, que es centren amb Tito, jo no el veig massa content precisament amb aquesta nova aventura. Suposo que li farà il·lusió, però el veig amb un cara de dir “on collons m’he ficat”. Perquè ni tant sols abans de començar, aquesta colla d’escurçons són incapaços de donar-li un marge de confiança. Ja fa dies que llegeixo i escolto la paraula dubte per l’entorn mediàtic. Ni tan sols s’ha acabat la temporada!!!

Una persona que ha estat des del primer dia amb Pep, que s’encarrega de l’estratègia del Barça, que Pep li consultava tot a la banqueta, fins i tot li trucava quan estava malalt a casa. No pot ser tant dolent com a entrenador. Dic jo...

Si l’equip avala l’entrenador, l’afició avala l’entrenador i la direcció tècnica avala l’entrenador, perquè no us calleu la boca d’una p. vegada amb els dubtes dels collons, entorn de merda???

Si el més important, a més, és l’equip. L’important és que els jugadors del Barça segueixin amb fam de guanyar, si ja tenen tots els automatismes adquirits, si com van demostrar divendres passat segueixen amb la pressió a dalt i el joc que ha fet aquests quatre anys, si segueix amb un entrenador continuista que porta els mateixos anys que Pep al Barça. Quin problema hi ha?? Deixem començar la temporada, igual a més d’un li toca amagar-se baix les pedres...

Em deixava una última cosa. La celebració de l’altre dia. Comença a donar fàstics, aquest encorsetament i tanta planificació de la part de premsa i l’organització. No pot ser que una gent que fa hores que està al camp esperant als jugadors, que no permetin que parli ningú més que els capitans i que els aficionats que van anar al camp puguin gaudir tant poc de l’equip. Si ja treuen aquestes coses que són les més divertides per a l’afició, al final no anirà ningú a les celebracions aquestes. Tampoc em va agradar la cara d’Alves. Una persona que habitualment és l’ànima de la festa, va sortir amb una cara que em recorda a Eto i el feeling. Vull equivocar-me però la cosa té molt mala pinta.