El tema Cesc.

Volia començar l’entrada criticant la portada de Marca, ja que tenen els drets de la lliga de futbol sala i tanta importància que li estaven donant i en quant ha guanyat la lliga el Barça, ha ocupat una línia de la seva portada, ni tan sols una foto en petit al respecte. Però resulta que quan he vist les portades de Sport i Mundo deportivo només puc fer que callar al respecte perquè com volem exigir el tracte mediatic adient a les seccions per part de la premsa cavernaria quan els mateixos mitjans cules no fan el que han de fer. Avui tots dos diaris cules resulta que copen tota la portada amb Cesc sortint de l’aeroport de Barcelona i dient que ve per a quedar-se. Després de guanyar una lliga de futbol sala històrica, en ple estiu on no hi ha altres competicions ni fitxatges confirmats la noticia més important per als mitjans cules és posar a Cesc i dir que ha vingut a Barcelona a passar una part de les vacances i a fer el campus (em fan gràcia que parlen dels campus com si fossin un gran servei per als nens i després aquests han de pagar un pastón per a poder anar-hi. És molt miserable que jugadors que cobren milionades hagin de sangrar als pares dels nens que il·lusionats per veure als seus ídols “torturin” als pares per a que els portin) i després se’n va a Eivissa. Semblen més premsa rosa que esportiva aquests darrers dies.

El tema Cesc dona per a parlar-ne força i per a moltes opinions. No deixa de ser sorprenent que la majoria d’enquestes que fan la premsa i mitjans al respecte de la tornada de Cesc, que una gran majoria dels resultats siguin de més de 70% en contra de la tornada del jugador d’Arenys i sobretot si es a costa de que se’n vagi Thiago. Tampoc s’ha d’oblidar la xiulada que es va emportar per part del Camp Nou en la eliminatòria de xampions, que molts van voler tapar i justificar, però que normalment no es produeix amb antics jugadors culers estimats per l’afició, encara que juguin amb equips rivals. Una cosa és el que passa al camp i l’altra quan el canvien i el Camp Nou va dictar sentència. Amb el tema Cesc hi ha tres punts de vista.

El primer el de l’afició. Està dividida en dos. Una part majoritària que veu el tema Cesc com una repetició del cas de Gerard Lopez de fa uns anys, que va tornar després de fer-ho bé al València per una milionada i que ha estat dels fitxatges menys rendibles qualitat-preu dels darrers anys. Aquests tampoc obliden que el jugador (o els seus representants) van decidir marxar voluntàriament del Barça, aprofitant un buit de poder a la presidència i que van sortir del club aprofitant unes trampes legals de les quals l’Arsenal en sap molt i molt (i la resta de clubs del món, entre els quals hi ha el Barça també, però l’Arsenal es passa tres pobles) i que després de marxar gratis ara costaria entre 35 i 40 quilos. Aquesta gran majoria també pensa que no val la pena gastar aquests diners quan tens un dels millors jugadors emergents en quant a mig del camp del món com és Thiago, que està demostrant que va molt sobrat i que no té por de res, que no li costa res al Barça pel qual seria una aposta de risc 0 econòmicament. Que Cesc, a més, no ha mostrat aquest any la predisposició per venir de l’any passat i que no s’ha mullat públicament.

Les dades que estan sortint a la premsa tampoc ajuden en excés, perquè ara resulta que per fitxar pel Barça es tenia que endur una prima per fitxatge, a la que no havia renunciat en cap moment per molt que venien la moto de que renunciava als dos quilos a l’any si es quedava al club anglès. Per tant si tant malament està de diners el Barça pensen que millor quedar-se amb Thiago i els 35 quilos quedar-se’ls per a la caixa.

Després està la part minoritària de l’afició (entre els que estic jo) que pensa que no es obligat que marxi Thiago per a que vingui Cesc i que no necessàriament té perquè tallar-li la progressió. Que Cesc és un bon fitxatge perquè suposa un relleu generacional de Xavi, que no tindria problemes d’adaptació se suposa, ja que juga habitualment a la selecció amb aquests i que li queden uns 10 anys de futbol per a donar al Barça. A més, aquesta minoria realment no ens preocupa el que costi perquè no ens suposa cap despesa de la nostra butxaca.

El segon punt de vista és el del president. El president Rossell tots sabem que és intervencionista a més no poder. Ja ho era quan no era ni president i formava part de la directiva. Aquest va ser el principal motiu de la seva sortida del club. Però ara s’ha trobat que amb Pep a la banqueta no pot fer res perquè el de Santpedor poc més que és un deu per al barcelonisme, tant pels èxits esportius com per la manera de representar al club. Per tant, fins que no marxi aquest no podrà fer i desfer en la part de fitxatges, per sort per al barcelonisme. Perquè Rossell no està gens d’acord en portar a Cesc, al contrari. Si per ell fos passaria de Cesc, d’Alexis i de Rossi i portaria a brasilers com ha fet sempre. Avui sortia la noticia que quan va viatjar a Brasil va preguntar per un noi que es diu Oscar i que juga a l?internacional i que es va intentar assegurar una opció de preferència. També va intentar convèncer a Neymar per a que esperi un any o dos i vindre al Barça. No deixa de ser curiós que la secretaria tècnica i l’entrenador demanin un tipus de jugador concret i ell en lloc de negociar directament (si tant bon empresari i  negociador que diuen que és) se’n va a aparaular a brasilers que no interessen a la part tècnica. Després passen coses com les d’Henrique i Keirrison, que resulta que et gastes una pasta i és llençar els diners perquè després l’entrenador no els vol. Recordar que no va ser Rossell el que ho va fer però que pot tornar a passar. Per tant el senyor Rossell que li toca tragar amb Cesc perquè l’ha demanat expressament Pep i té que tragar, però en les seves declaracions ha deixat prou clar que no el vol.

El tercer punt de vista és el de Pep Guardiola. Primer que res en el seu cas predomina que li va prometre al jugador que després d’arrancar el compromís de l’any passat amb Wenger d’esperar un any, que faria el possible per que Cesc tornés al Barça. Primer per no perdre el respecte dels pesos pesats de la plantilla que dubtarien llavors de la seva paraula. Pep a més no és tonto i sap que el jugador es porta molt bé amb el nucli dur del vestidor i que després de demanar-li aquests jugadors el fitxatge, és un jugador que no tindria problemes d’adaptació ni esportius ni personals. Esportius perquè ha mamat el joc cule i perquè a més ha jugat amb ells a la selecció i personal perquè es porta molt bé amb gran part de la plantilla. A més el tema Cesc Pep ho veu com una qüestió estratègica. Cesc és el jugador que li fa falta al madrid per a donar un salt de qualitat i poder lluitar de tu a tu amb el Barça, perquè el madrid té mancança d’un jugador que enllaci el mig camp amb la davantera. I Cesc és el més indicat i no hi ha un jugador així de moment que no estigui al Barça excepte el d’Arenys. Per això veu tant important aquest fitxatge, apart de per a fer encara més pinya i donar més bon ambient al vestidor, perquè així evita que el madrid pugui aconseguir un jugador de primer nivell per a fer jugar al Madrid un futbol d’atac. Ara l’equip blanc es té que conformar amb jugar a la contra i dos esgraons per baix que el Barça perquè no té aquest jugador ni un entrenador que vulgui aquest tipus de jugadors. Perquè Silva per exemple podria servir al Madrid però l’any passat Mou ja no el va voler. Cesc si que el voldria perquè a més a Anglaterra ha agafat aquesta agressivitat que li agrada a Mou i que li anirà molt bé al Barça en moments determinats.

Per acabar, canviant de tema, em fa molta gràcia la tonteria de les variables. No se perquè parlen de fixos més variables quan després aquestes variables són tan fàcils de complir que donen la risa. Si Alexis per exemple val 40 que ho diguin i que no venguin la moto amb 28+10 de variables perquè d’aquests 10 són molt pocs els que guanyen per títols, la resta són xorrades molt fàcil de complir i que serveixen per a manipular les xifres. Igual que s’estan esperant a l’1 de juliol per a començar a redactar paperassa per a fitxar perquè així entra a l’exercici següent. Les xifres econòmiques que treuen cara a l’espectador cada cop són més “enganya bobos”.